James Franco ('The disaster artist'): "El pitjor malson és que el públic se'n rigui de la teva pel·lícula"

A punt de complir 40 anys, de James Franco es pot dir que és una mena  d’home renaixentista del segle XXI. A més d’actor, director, escriptor i pintor, l’artista californià ha afegit la faceta de cantant i compositor. Amb la seva productora, Ramona Films, produeix i distribueix pel·lícules com The disaster artist, produïda, dirigida i interpretada per ell mateix. El film es basa en la vida de Greg i Tommy Wiseau, autors de The room, considerada la millor pitjor pel·lícula de la història i convertida, 15 anys després de la seva catastròfica estrena, en obra de culte. The disaster artist arriba avui als cines després d’haver guanyat la Concha d’Or en l’últim festival de Sant Sebastià i ser nominada al Globus d’Or en la categoria de comèdia.

¿Coneixia la història de Tommy Wiseau abans de ficar-se en aquest projecte? No en sabia gaire, l’únic que coneixia és aquell enorme cartell publicitari que durant cinc anys va col·locar aquí, a Hollywood, i en el qual es podia veure una fotografia seva, el nom de The room i un número de telèfon. Al principi vaig pensar que era l’anunci d’una sala de festes. Crec que va pagar gairebé 100.000 dòlars per ell. Això és tot el que sabia de Tommy. Després algú em va parlar de The disaster artist, el llibre que havien escrit l’actor Greg Sestero i el periodista Tom Bissell sobre Wiseau, i em va picar la curiositat. Més tard vaig veure The room, que sens dubte és el més estrambòtic que he vist en el cine, i vaig començar a sentir certa simpatia per aquest individu, que va treballar molt per explicar la seva història personal, però la pel·lícula era tan dolenta que provocava el riure en tothom que  anava a veure-la. El tio es va gastar sis milions de dòlars per produir un film que semblava no haver-ne costat més de 60.

¿Què és el que el va animar a explicar aquesta aventura? Em va enamorar la història d’aquests dos amics i la seva peculiar amistat. Greg i Tommy no són com altres persones, sobretot Tommy; no crec que hi hagi ningú com ell al nostre planeta. El que he tractat de fer amb aquesta pel·lícula no és riure’m de Tommy, sinó convertir-lo en un personatge amb qui el públic pugui simpatitzar. Un home que pensa que és un artista, encara que en realitat no ho sigui. 

¿En quines pel·lícules es va inspirar? En tenia moltes al cap, però òbviament les que em van servir d’inspiració són principalment Boogie nights i Ed Wood. Les dues tracten de cineastes molt dolents, a qui els falta la perspectiva de si mateixos, però que veuen en el cine la seva taula de salvació i per això l’espectador sent una certa empatia per ells. El que m’agrada d’Ed Wood i Boogie nights és que dos extraordinaris artistes com són Tim Burton i Paul Thomas Anderson van ser capaços de convertir un treball mediocre, com el que porten a terme els personatges de les dues pel·lícules, en una cosa increïblement bonica.

Quan va llegir el llibre, ¿es va identificar amb ell en algun aspecte? Sí, em vaig adonar que en cert punt de les nostres vides els nostres camins es van encreuar, segurament en alguna audició. Cosa que demostra que superficialment pot semblar una història molt rara, però que en el fons és la història normal de qualsevol aspirant a actor que arriba a Hollywood buscant un somni: convertir-se en estrella. Quan estàvem muntant la pel·lícula, es va estrenar La La Land, que és el revers de la moneda de la nostra història, dues persones que arriben a Hollywood per convertir-se en estrelles de l’espectacle.

El seu germà Dave està seguint els seus passos. ¿Com ha sigut dirigir-lo en aquesta pel·lícula? Aquesta és la nostra primera col·laboració junts i ha sigut fantàstic. Dave és set anys menor que jo però en molts sentits és molt més madur i estable, sap discernir millor que jo i d’ell he après a dir que no algunes vegades i a alentir el meu pas. A més, tots dos tenim un gust molt semblant a l’hora de buscar històries per explicar.

Òbviament, Tommy Wiseau era tot un misteri, cosa que fa més interessant un actor, però en aquesta era de les xarxes socials aquest misteri s’està perdent. ¿Com aconsegueix compaginar la seva imatge pública amb la privada? És difícil, perquè per una banda has de promocionar la teva feina i, quan ho fas, és inevitable que la gent et faci preguntes personals. Hi va haver un temps en què compartia les meves fotos a les xarxes socials, però després em vaig adonar que la gent només t’associa amb el que projectes en elles. Quan ets un jove actor no saps com t’has de presentar a tu mateix, si has d’explicar-ho tot o mantenir un cert misteri. Ara el que m’interessa és centrar-me en el tipus de treball que m’agrada fer i pel qual em sento orgullós, com és aquesta pel·lícula, i compartir això amb la resta del món. Res més.

Notícies relacionades

'The room': la millor mala pel·lícula mai vista

Barcelona, capital de la innovació social

¿Recorda quin va ser el seu desastre artístic més sonat? Perfectament, va ser la meva presentació de la gala dels Oscars. No és que m’hi anés la vida en allò, com li passa a Tommy, però m’ho van demanar i no vaig saber dir que no. El resultat ja el coneixem [riu]. No va ser la millor de les meves nits precisament. De fet va ser molt dur per a mi. Després de la cerimònia vaig tornar a Nova York, perquè aquella setmana havia de fer classes a la universitat, i em vaig tancar a casa durant uns dies, va ser un pal emocional. Per això entenc Tommy quan està al hall del cine on estan passant la seva pel·lícula i sent el públic que esclata a riure d’un treball que ell havia fet amb la intenció que fos seriós. És el pitjor malson per a un director.

En les últimes dues dècades no ha parat de treballar en diversos camps artístics. ¿On es veu d’aquí 10 anys? Espero continuar treballant, però de manera més esporàdica. Els últims vuit anys han sigut molt intensos perquè volia explorar moltes altres coses, però he après que el que més m’agrada és el cine i la televisió, i és en aquests camps on vull concentrar tots els meus esforços, tant dirigint com actuant. Això sí, a partir d’ara baixaré el ritme de producció. Obtindré la mateixa satisfacció enfocant-me en menys coses i sent una mica més selectiu.