ESTRENES DE CINE

'The room': la millor mala pel·lícula mai vista

'The disaster artist' relata el rodatge d'una pel·lícula que cal veure per creure

jgarcia41417893 fotograma de la pel cula the room para el icult171228133144

jgarcia41417893 fotograma de la pel cula the room para el icult171228133144

3
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

La realitat sol ser més estranya que la ficció. Exemple #749: la història real darrere de The disaster artist, la nova (i millor) pel·lícula de James Franco com a director. Ni el més astut guionista de comèdia podria haver ideat un personatge com l’aspirant a gran actor i gran director Tommy Wiseau i un projecte com The room, la pel·lícula desconcertantment dolenta i que Franco ens explica com es va rodar.

De fet, Franco, favorit a l’Oscar per la seva interpretació de Wiseau, es va veure obligat a deixar alguns detalls fora perquè creia que el públic no els donaria per verídics. Així és Wiseau: un tipus enigmàtic, de costums bastant estranys (la seva beguda favorita és l’aigua gairebé bullint, un detall obviat), adepte als pantalons amb butxaques per fora, i ben plenes, amb un fort accent d’Europa de l’Est i que es nega a revelar les seves arrels, a més de mentir sobre la seva edat i negar-se a dir per què tenia tants diners.

Comèdia estranya involuntària

Ara fa una dècada i mitja, Wiseau va invertir ¡sis milions de dòlars! de la seva pròpia butxaca a The room, pel·lícula que anava de drama seriós, gairebé operístic, sobre amor, amistat i traïció, però que es va convertir en exercici de posthumor involuntari. 

No és una pel·lícula normal. Com explicava Greg Sestero (un dels pocs amics de Wiseau, actor principal i cap de producció de The room) en el llibre que va inspirar Franco, «les motivacions dels personatges canvien d’una escena a l’altra; punts importants de la trama [com el càncer d’un personatge] es llancen i després s’obliden; i el diàleg sona […] a la singular visió de la llengua anglesa que té Tommy».

Darrere les càmeres, tot va ser encara més estrany, com es pot apreciar a The disaster artist. Un no sap ni per on començar. The room es va rodar en el petit plató de Birns & Sawyer, negoci de lloguer de càmeres al nord de Hollywood. Els amos van deixar que Wiseau rodés allà perquè va comprar, en lloc de llogar, tot l’equip. No era poc equip, perquè el nostre heroi es va proposar rodar la pel·lícula amb dues càmeres alhora: una de 35 mm i una altra de HD. Volia ser el primer de provar aquest absurd.

El gran malbaratament va continuar amb la decisió de construir-se un bany privat de 6.000 dòlars, amb canonada pròpia, paper higiènic extrasuau, mirall de maquillatge… Però sense porta de debò: només una petita cortina blava. I l’equip va al·lucinar amb la seva decisió de construir un escenari de carreró en lloc d’usar el carreró (idèntic) que hi havia només sortir de Birns & Sawyer. A l’escenari del terrat, l’skyline de San Francisco es va afegir a posteriori a través de la postproducció digital. El resultat va ser desastrós; a vegades és com si el terrat «portés els seus habitants a través del temps i l’espai», diu Sestero al llibre escrit amb Tom Bissell.

Set segons, 32 preses

Notícies relacionades

És en aquest terrat on les habilitats actorals de Wiseau, etern aspirant a la intensitat de James Dean i Marlon Brando, van quedar sotmeses a dures proves. Per a set segons, els del famós «Oh, hi, Mark», es van necessitar tres hores i 32 preses. A vegades semblava clar que Wiseau no entenia les implicacions psicològiques del que havia escrit: el seu personatge, Johnny, reacciona a una història sobre violència sexista amb un riure càlid i afectuós. És un dels gags de The disaster artist.

The room només va recaptar 1.800 dòlars de taquilla durant les seves dues primeres setmanes d'exhibició, però va acabar convertida en cinta de culte: una nova The Rocky Horror picture show de l'underground, amb projeccions en què, per exemple, s'ha de llançar una cullera a l'aire cada vegada que en surt una a la pantalla. Són bastantes vegades: els marcs que es van comprar per decorar The room portaven imatges de culleres i, per algun motiu, es van deixar allà sense més explicació. L'art del desastre.