BALANÇ CULTURAL DE L'ANY
¿Ha sigut 'Twin Peaks: el regreso' la millor pel·lícula del 2017?
Cineastes i creadors analitzen la fascinant tercera temporada de la sèrie de David Lynch i Mark Frost, que ha trencat totes les barreres entre la televisió i el cine
twin-peaks
Quan es va anunciar el retorn de Twin Peaks, va ser fàcil tenir sensacions oposades. Per un costat, hi havia la sensació d’estar a punt d’assistir a una altra resurrecció innecessària d’una propietat intel·lectual per raons essencialment econòmiques. Per un altre, la idea de veure 18 noves hores dirigides per David Lynch (quan a l’original només en va dirigir sis) impel·lia, com a mínim, a la intriga: Lynch feia una dècada que no estrenava una pel·lícula de ficció i hi havia interès, fins i tot ansietat, per saber què oferiria el 2017 com a director.
L’experiment ha fascinat crítics al voltant del món. 31 d’ells la van votar en la seva llista del millor de l’any per a Sight & Sound; la revista britànica de cine havia animat a votar «per qualsevol imatge en moviment en qualsevol plataforma». La sèrie de la cadena Showtime va quedar en segon lloc de la llista, només al darrere de Déjame salir. I això no és res: a Cahiers du Cinéma va ser elegida com a millor pel·lícula. El debat va començar, per descomptat, ràpidament i calorosament a les xarxes socials: ¿Twin Peaks és cine o televisió? ¿O ho és tot?
Twin Peaks 3
En aquests dies de còmput i reflexió, és inevitable pensar en el 2017 com l'any de Twin Peaks: el regreso, una cosa per a la qual ningú estava preparat i que possiblement no es repetirà. Seria fàcil parlar d'"abans i després", però el que és més fàcil és que quedi com una autèntica raresa en el paisatge de la producció audiovisual del segle XXI.
La conversa al voltant de Twin Peaks segueix, igual que les seves imatges, els seus gestos i les seves paraules encara ressonen en la memòria dels que es van atrevir a entrar en la Lògia Negra. A sota, cineastes i creadors en general expressen els seus sentiments (la majoria molt intensos) sobre La Gran Aventura Audiovisual del 2017.
QUIM CASAS CRÍTIC DE CINE
«Com que soc dels que pensen que el retorn de Twin Peaks no és ni cine ni televisió, sinó que se situa en un terreny expressiu que encara s’ha de calibrar i definir –i això només ho farà el temps o la possible influència que l’últim treball de Lynch exerceixi sobre altres–, em sembla bé que surti guanyadora en algunes publicacions com a millor pel·lícula i en altres com a millor sèrie. És una demostració més que l’autor de Cabeza borradora està un pas (o dos, o tres) més enllà de tothom».
SERGIO CABALLERO DIRECTOR DE CINE I CODIRECTOR DEL SÓNAR
«Lynch és un paio molt hàbil que fa el que li dona la gana. Tot és una excusa per transportar-te al seu món. Sempre estem sota el jou del guió i Lynch és un mestre a sortir d’aquest jou. Sobre si Twin Peaks 3 és cine o televisió... Hi ha massa clixés en la ficció audiovisual. Tot està massa pautat perquè la gent vol entendre-ho tot, i no fa falta. Tot hauria de ser molt més lliure, més obert. L’audiovisual s’hauria de plantejar amb la mateixa llibertat que l’art. Com ho fa Lynch».
JULIÁN GÉNISSON GUIONISTA I DIRECTOR DE CINE
«Twin Peaks 3 està atapeïda d’imatges mai vistes (l’interior d’una explosió atòmica), idees mai pensades (el mal és esfèric; com que no hi ha per on agafar-ho sempre torna), noves amenaces (homeless interdimensionals que venen a demanar foc), i en general moments de gran bellesa (el gag acústic del soroll que canvia d’origen segons on et posis). Que sigui una sèrie, una pel·lícula trossejada per fer-la més assumible, una nova cosmogonia o l’al·lucinació col·lectiva més important dels últims temps és el que menys importa. Aquí tot és sagrat i perillós i no hi ha res que no sigui art».
LUCÍA ETXEBARRIA ESCRIPTORA
«Vaig començar a veure-la, però em vaig avorrir moltíssim. S’ha d’aclarir una cosa: jo visc a casa amb dos nens i una gossa, i un telèfon que sona a totes hores, perquè tinc 100.000 amics i una mare gran que ja ha perdut la consciència de l’hora. Així que, quan vull veure una pel·lícula que de veritat m’agrada, vaig al cine. L’univers Lynch requereix molta atenció i complicitat. Per això crec que no m’assabentava de res. Casa meva no és l’entorn ideal per submergir-se en universos surrealistes i psicòtrops. Quan Lynch torni al cine, m’ho preguntes».
CARLO PADIAL DIRECTOR DE CINE
«Sent Inland Empire una de les pel·lícules que més m’han impressionat mai, entrava en la tercera temporada de Twin Peaks lleugerament escèptic. Greu error: Lynch aconsegueix el que és impensable, una cosa a l’altura dels grans mestres, que és reinventar-se una vegada més. En aquesta tercera temporada aconsegueix mostrar les possibilitats de la narració televisiva del futur, sense els espantosos lligams convencionals que segons el meu parer són un llast en la majoria de sèries actuals. No només això, també vull destacar el seu disseny de la postproducció de so. I també l’ús brillant dels efectes de postproducció visual, un ús creatiu, no realista, sense respecte per l’eina, un ús còmic i oníric, la millor manera en què es pot usar aquesta mena d’eines».
JORDI PARRAMON FOTÒGRAF I CUINER
«Els humans som personatges que adorem els misteris i això és el que ens fa humans. Lynch ho sap i ens convida en aquesta tercera temporada que passem la resta de la nostra vida buscant Laura Palmer (i qui la va matar). Insisteix a mantenir-nos en la nostra condició d’humans. Acostar-se al seu món a la recerca de respostes és com acostar-se a la vida intentant entendre-la en lloc de viure-la. Un absurd. El seu cine (el seu art) no té sentit, està fet perquè el visquis. Ens diu que per conèixer la veritat un s’ha d’alliberar del coneixement establert i que no hi ha res més poderós i creatiu que el buit».
BORJA COBEAGA DIRECTOR DE CINE
«L’episodi 8 és la cosa més semblant al videoart que s’ha emès a la televisió si exceptuem alguns especials de Metrópolis de La 2 i el programa infantil Planeta Imaginario. Una gran part del metratge transcorre dins d’una bomba atòmica i només veiem partícules movent-se per la pantalla sense parar. Entenc que hi hagi gent que odiï aquesta tercera temporada. Però aquesta sèrie és el que més m’ha fet riure i més m’ha aterrit els últims anys. La mateixa escena em feia riure i por a la vegada. Una vegada vista és complicat seguir altres sèries. Cap sorprèn ni aclapara tant».
ÁNGEL SALA DIRECTOR DEL FESTIVAL DE SITGES
«Lynch realitza una demolició completa de la narrativa clàssica (i també de les avantguardistes) a través d’un bucle que dialoga amb la referència i crea un discurs que tendeix a manifestar-se. El realitzador dialoga amb la seva pròpia filmografia (sobretot Cabeza borradora, Els últims dies de Laura Palmer o Inland Empire) enderrocant fronteres entre formats audiovisuals, creant una obra a desxifrar entre les boires d’un somni radioactiu més enllà del somni, una purificació de les imatges en el ja mític episodi 8. Al final ens queda el crit d’una Laura Palmer possible, un enigma tancat en molts altres, la insuportable lleugeresa d’un mcguffin enfrontat a la seva mutació eterna. No és una sèrie, ni és cine, sinó pura ficció desencadenada».
CÉSAR CAPILLA ACTOR I DOBLADOR
«Parlar amb lògica de la tercera temporada i de Lynch és de tot menys lògic. Un artista que basa la seva creació en el món oníric, en l’inconscient, en les pulsions guardades sota quatre claus en algun lloc fosc dels nostres records, en sons que connectant amb l’hipocamp ens generen, en el millor dels casos, desassossec, és difícil d’etiquetar i analitzar des de la raó. Per mi, aquesta sèrie és com el seu autor: experiencial. No em diguis si t’agrada, digue’m si et mou. Si un calfred et recorre la pell, si se’t remouen les tripes, si sents una sensació incòmoda i, tot i així, vols tornar a veure-la, ja estàs atrapat en el seu cap (esborrador, és clar)».
SANTI CARRILLO DIRECTOR DE ‘ROCKDELUX’
«La música a Twin Peaks és com el sospir que acompanya un moment de felicitat. Angelo Badalamenti va posar els fonaments melòdics d’una nostàlgia que encara no hem viscut. És el retrofuturisme sense data de caducitat que embriaga els nostres sentits amb el bon gust musical de Lynch, selector de freqüències i de tendències fantasiosament creïbles, tenebrosament misterioses. És la musique d’ameublement que endolceix un món oníric entre la performance, el malson i el deliri d’un geni».
VELASCO BROCA DIRECTOR DE CINE’«¿La tercera temporada de Twin Peaks és una sèrie o una pel·lícula? Mira, només sé que és la nostra millor amiga. Perquè compleix les promeses de fa 25 anys. Perquè és lleial dins de l’estrèpit de tants universos paral·lels. Perquè és honesta en l’aspecte digital (i això en si ja és molt). Perquè és respectuosa malgrat que ve del futur i té mil raons per no serho. Perquè és desinteressada al definir el bé a través del bé. Perquè sap escoltar en el buit còsmic. Perquè sempre hi serà per a nosaltres . I, maleït sigui, perquè ens ha fet evolucionar».
Notícies relacionadesTwin PeaksENRIQUE LÓPEZ LAVIGNE PRODUCTOR
«Tota l’obra de Lynch és, per mi, una matrioixka que es mou de forma aparentment inconnexa per un univers formal que banya en en el món oníric l’univers dels somnis que un va construint com un puzle pel·lícula a pel·lícula, capítol a capítol, sense reparar en el fet que descobrirem les claus en la següent entrega. Per això el que és més fascinant d’aquesta temporada no està en el final inconclús o inconnex, sinó a endevinar el seu següent moviment. Quin capítol contindrà les claus d’aquesta història sobre allò que no veu l’ull humà, el que es manté ocult, els misteris de la vida real. Per mi totes les claus estan al capítol 8, en la bomba que és, per mèrits propis, història de la televisió. Aquí està tot Lynch, les seves profecies que, com en Nostradamus, només s’aclareixen quan passen. El misteri de la televisió en l’era en què aquesta ja no existeix com a tal. Això no va de l’agent Cooper, sinó de Bob. Allò ocult s’ha imposat i ha guanyat finalment la partida. Visca Twin Peaks, la nova ficció és això. A partir d’ara res tornarà a ser igual».
