Diego Carrasco, 50 anys de "puta però bonica professió"

De portes endins, en el món flamenc, Diego Carrasco és un mite en vida. Des de deu fer gairebé 25 anys. I ja en fa 50 que és sobre els escenaris. A manera de celebració d’aniversari, trenca silenci discogràfic amb No m’arrecojo, un volum doble d’èxits regravats en família. Juntament amb artistes del seu entorn i també grans figures pop d’inherent tendència flamenca. «Em fa sentir molt feliç veure com gent de primera línia, de la Champions com jo li dic, facin modernes aquestes antigues cançons», afirma el cantant de Jerez.

«Aquest disc és una declaració d’amor a mi mateix, una forma de dir: ‘Aquí estic, fa 50 anys que estic en aquesta puta però bonica professió’». No m’arrecojo és també el títol de la cançó inèdita inclosa, per a la qual s’ha envoltat dels convidats més pròxims: Juan de la Morena, Maloko i Gipsy Rapers. «La meva Carrasco Family», diu, fidel al seu estil de vida. «Soc hippy i soc gitano. I ho seguiré sent fins que em mori. El gitano (sobretot el gitano bètic, al qual pertanyo) ha sigut majoritàriament errant, ha treballat al camp, ha viscut amb la pluja i els animals en plena naturalesa. El gitano ja era hippy abans que existís el moviment hippy». I així ho ratifica a la cançó Hippytano, amb nova versió juntament amb el seu vell amic Miguel Ríos.

De la mateixa manera que ell sempre ha barrejat el flamenc més genuí amb altres estils, molts dels noms convidats pertanyen sobretot al món del pop, el rock o la cançó: com Alejandro Sanz, Andrés Calamaro, Javier Ruibal, Sílvia Pérez Cruz, Manuel Carrasco, Joaquín Sabina i Macaco. Tampoc falten col·laboracions de cantaores com Estrella Morente, Arcángel, Rocío Márquez, Pedro Peña i José Valencia. I recull també dos duos que van marcar les carreres tant de Remedios Amaya com de Miguel Poveda. Una allau de convidats de luxe ja des de la mateixa sensacional pintura que il·lustra la portada, de Juan Ángel de la Calle. «Em va posar levitant entre massais, un sant Antoni i un astronauta. Em vaig quedar veient visions quan m'ho va ensenyar i ell em va dir: ‘Així ets tu’». Surrealista i inigualable. Tresorer de la cantarella. Guru del compàs.

Un cantautor gitano

Diego Carrasco (1954) va ser conegut durant molt de temps com a Tate de Jerez. Acompanyava amb la seva guitarra figures com Terremoto, Tío Burro i Tía Anica La Piriñaca. Si no arriba a ser perquè un dia un cantaor al qual havia d’acompanyar no es va presentar, potser no hauria agafat mai la veu cantant. «Em portaven angoixat perdut durant molt de temps perquè tots creien que jo anava de cantaor, cosa que no he sigut mai. Em considero un cantautor gitano andalús. En el que jo faig és essencial donar un missatge; dir coses del que està passant, del que ha passat o del que passarà».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 Sembla mentida que algú tan singular, que articula un llenguatge musical tan inequívocament propi, mai deixi de reivindicar qui considera el seu patriarca, Manuel Molina. «No ens portàvem gaire diferència d’edat, però he sigut i seguiré sent el seu alumne. Li va donar al flamenc una dimensió diferent amb aquell Nuevo día, aquella obra d’art que, bé, aquí la tenim... Està penjada… almenys penjada al meu cor, que és on s’han de guardar aquests discos especials, no a la discoteca, a la biblioteca o l’hemeroteca. Discos com La leyenda del tiempo. O Tauromagia, de Manolo Sanlúcar», en què ell va participar.

Al dir-li que el seu propi Voz de referencia, del 1993, forma part de tan magna col·lecció de discos immortals, eludeix el tema amb sincera modèstia. El seu principal orgull, assenyala, són peces com aquell Dicen de mí que va escriure per a Camarón. «Quan el vaig veure cantar-la amb el tors nu al vídeo em vaig sentir per primer cop compositor».