Meryl Streep: "Les dones ja podem denunciar sense por els abusos de poder"

La carrera de Meryl Streep ha arribat a unes cotes que fan innecessari l’excés d’adjectius. N’és una prova els tres Oscars, vuit Globus d’Or i una trajectòria que abasta més de 30 anys de carrera. Acaba de rebre la seva 23a nominació al Globus d’Or i s’entreveu com a candidata a l’Oscar pel seu últim treball, Los archivos del Pentágono. Meryl Streep dona vida al film a Katharine Graham, presidenta de l’empresa editora del diari The Washington Post. Graham va arriscar el seu imperi, la seva posició social i la seva llibertat quan va decidir publicar el 1971 els anomenats papers del Pentàgon, un estudi secret sobre la guerra del Vietnam i antesala del cas Watergate. La pel·lícula, dirigida per Steven Spielberg, arriba avui als nostres cinemes.

¿Quina rellevància tenen les dones com Katharine Graham en el nostre temps? Ella va ser una dona valerosa i molt arriscada que va decidir fer un pas molt difícil malgrat que no ho veia gaire clar, perquè no confiava en la seva capacitat de liderar un diari tan rellevant com el Washington Post. Katharine va heretar el càrrec del seu pare, propietari del diari, i després de la mort del seu marit, que el va dirigir fins llavors. En aquella època les dones estaven relegades a llocs subalterns. Hi havia molt poques gerents d’empresa, advocats o metges. En aquest país una dona es graduava amb els millors honors en una prestigiosa universitat i a tot allò a què podia aspirar era a un lloc de feina com a secretària. De tot això no fa tant de temps. Hem avançat, però no tan ràpidament com s’hauria hagut de fer.

Ho hem vist durant els últims mesos, arran dels escàndols sexuals en la indústria de cine i televisió que s’han anat estenent a la resta de la societat. ¿Per què es triga tant a treure aquestes coses a la llum? La pregunta seria per què hem trigat 40.000 anys a denunciar-ho. La resposta és que tot té el seu temps. Al llarg de la història les societats han anat canviant contínuament i s’ha d’esperar el moment més idoni, quan la societat està preparada per enfrontar-se al problema. Per això el fet que aquestes coses no avancin prou ràpidament no és sorprenent, però el cert és que els motors ja es van començar a escalfar els anys 60, quan molts dels grups que estaven exclosos del centre del poder van començar a tenir veu i vot en la societat, almenys en aquest país. Ara comencem a recollir els fruits d’aquella lluita, les dones ja podem denunciar sense por els abusos de poder.

¿Com afectarà això en el futur de Hollywood? Espero que no només afecti Hollywood, sinó tot el món. De fet ja està afectant. L’espurna ja està encesa i el foc es comença a estendre per tot arreu.  No s’apagarà com si res. La gent està farta de continuar en el silenci i mantenir l’statu quo.

Al llarg de la seva carrera ha interpretat moltes dones extraordinàries. ¿Ha conegut alguna dona que l’hagi impactat especialment? L’última és una periodista mexicana que es diu Patricia Mayorga, que ha sigut guardonada amb el premi internacional a la llibertat de premsa, per l’extraordinària tasca que fa a Mèxic destapant la corrupció que hi ha en aquell país i el nexe entre els polítics i els càrtels de la droga. Una dona que treballa en solitari i que arrisca la seva vida i la de la seva família contínuament. 

¿Quines qualitats fan extraordinària una dona? En el cas de Katharine i de Patricia, el que fa que siguin extraordinàries és l’immens valor i optimisme que tenen. Això és molt important perquè la societat avanci i no es deixi acovardir per les amenaces dels que es creuen els amos de tot.

L’optimisme és una qualitat que també destaca en vostè. ¿Què la fa seguir treballant sense parar i enfrontar-se a papers cada vegada més complexos? Em considero optimista, però no estic a l’altura de dones com Patricia, ni de moltes de les que he interpretat a la pantalla, com Karen Silkwood, la sindicalista americana que va denunciar la deplorable situació en què es trobava la central nuclear on treballava. El que em fa seguir treballant és la curiositat que tinc per conèixer la complexitat de l’ésser humà, la varietat de persones que habiten el món, amb diferents cultures i maneres de veure la vida, i com aquestes persones s’enfronten als obstacles que se’ls posen al davant i prenen difícils decisions.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Segueix sentint la mateixa passió i alegria quan s’enfronta a un nou personatge? Sí, perquè m’encanta la meva feina.On disfruto més és en la preparació abans de rodar. Cada director és diferent i Spielberg ho és. És la primera vegada que treballo amb ell i no hi ha ningú com ell a l’hora de construir la narrativa visual. No és un director que assagi una escena abans de rodar, i això fa que hagis d’estar molt preparada per al que pugui passar, és molt emocionant, terrorífic i desconcertant (riu). Tom (Hanks) ha treballat amb ell en diverses ocasions i arriba al plató totalment preparat, no comet cap error, i això va fer que jo m’esforcés molt més.

¿I la mateixa por a enfrontar-se a la càmera? Sí, molta, però m’hi he anat acostumat. Part de la por és l’acumulació d’expectatives que sento davant un nou personatge, però això és culpa meva. Cada personatge que interpreto em sembla tan important o més que l’anterior. Abans de preparar-me per a un paper perdo la confiança en mi mateixa. El meu marit diu que sempre ho faig, que m’entra el terror i dic que trucaré al productor per dir-li que no ho puc fer (riu). En el fons crec que ho faig a propòsit. El més terrorífic és enfrontar-se a la pàgina en blanc. H