La dona que va ser Robert Capa

Durant anys, Gerda Taro ha sigut tan sols un bonic annex a la llegenda de Robert Capa. Com quan en les velles pel·lícules bèl·liques de Hollywood, el productor exigia que aparegués una dona uns minuts perquè en la fórmula no havia de faltar una història d’amor. Només que Taro era real i no el florero de l’heroi. Tenim les seves fotos i una figura que amb el temps ha anat adquirint més entitat (més enllà de la seva tràgica mort als 26 anys) no només pel fet de ser una de les primeres fotoreporteres de guerra –i la primera caiguda en un camp de batalla–, sinó també per ser una pionera de l’emancipació femenina i una excel·lent professional.

    

Gerda Taro era alemanya i jueva, d’ascendència polonesa. Va créixer a la República de Weimar, planter d’idees llibertàries i radicals. El compromís polític va marcar la seva vida, cosa normal tractant-se de la filla d’un metge comunista i una dona que presumia d’haver conegut Lenin. De fet, alguns analistes fotogràfics asseguren que si existeix un segell Taro en les seves fotografies és precisament aquella ideologia que personalitza tots els seus enquadraments.

    

L’ascens de Hitler el 1933 al poder va portar la rebel Taro a París i allà es va trobar amb l’hongarès Endré (afrancesat ara a André) Friedmann, tres anys més jove que ella i amb un prodigiós talent per a la fotografia. Ella es converteix en col·laboradora d’aquell home d’estrany atractiu, una mica barroer i amb un nul do de gents. Ell li ensenya a ella a fotografiar. Ella a ell, a construir-se com a artista.

Ella firma sola

De fet, entre tots dos inventen un tercer personatge inexistent. Un home. Perquè en qüestions de fotoperiodisme bèl·lic, res ven millor que un famós reporter nord-americà. A veure, ¿com pot dir-se? Robert, com el galant del moment, Robert Taylor. I Capa, que deriva de Capra, el director de cine més aplaudit. La parella convenç l’agència Alliance Photo que són els representants del famós Robert Capa. Tot invenció. Fins i tot el nom d’ella ho era, perquè en realitat es deia Gerta Pohorylle. La firma Robert Capa, el nom que ell adoptaria, passaria a ser més tard Capa Taro, fins que en els últims mesos, quan tots dos ja estan cobrint la guerra civil, ella es decideix a firmar sola.

    

Només quatre mesos abans que esclatés la guerra civil espanyola, Taro aconsegueix el carnet de premsa i, naturalment, està a punt per presentar-se en primera línia de foc. Juntament amb Capa i el seu amic David Seymour, Chim, vola fins a la Barcelona anarquista. Més tard es dirigeixen a Madrid. Durant molt temps va ser difícil separar l’autoria de les fotos de la parella, atribuïdes a Capa, perquè només a partir del 1937, quan viatja en solitari a Andalusia, ella decideix que és el moment de separar-se, només professionalment, del seu company sentimental. Que ell usés una Leica i ella una Rolleiflex ajudarà a distingir-los en el futur. Però no és fàcil, perquè en algun moment ella també captaria alguna foto amb la Leica d’ell.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

    

Per a Capa queda la iconografia heroica, la del milicià ferit de mort. Per a ella, les imatges del poble assetjat, dels milicians en moments més quotidians. En els últims anys, diverses biografies i exposicions han revaloritzat el seu treball. El 2008 es va fer pública l’aparició d’una maleta perduda amb prop de 4.000 fotografies de Capa i Taro –més les de Chim– que va ajudar a distingir el treball de tots dos. En aquella maleta es va trobar la imatge que mostra la fotògrafa el 1936 en un llit de cedit somier, despentinada pel son, vestint el pijama de Capa, que és qui robava aquest instant amb la seva òptica. És una imatge que podia haver-se captat ahir a la tarda, donada la seva modernitat. I no tot el mèrit és de Capa.