Arquillué salta al buit de 'Blasted'

La figura de Sarah Kane (1971-1999) és una referència de l’anomenat in year face theatre (als teus nassos, traducció d’una expressió encunyada per la premsa esportiva), una tendència radical, contestària i provocadora d’un grup de joves dramaturgs britànics dels 90. Entre ells hi havia l’avui aclamat Martin McDonagh, director de Tres anuncis als afores, que abans de ser candidat a l’Oscar ja era un enorme autor teatral. Kane es va suïcidar a l’habitació d’un hospital quan només tenia 28 anys. Va deixar com a llegat cinc obres dramàtiques i el guió d’un curt.

La primera d’aquestes obres, Blasted (rebentat o bombardejat en anglès), és una bomba i s’ha estrenat, dirigida per Alícia Gorina, a la Sala Petita del TNC, amb un enorme treball de Pere Arquillué, ben acompanyat per Marta Ossó i Blai Juanet. De Kane també es va presentar aquí l’aplaudit i terrible monòleg Psicosi de les 4.48, la seva obra pòstuma. Peces que denoten la inquietud d’una noia amb una vida trencada per les seves depressions. Però també una mirada al món terrible i del tot descoratjadora.

L’autora va explicar que la guerra dels Balcans, i en concret la matança de Srebrenica, va tenir una influència en l’escriptura de Blasted, peça que fa un trànsit rotund de l’àmbit personal a l’àmbit global. El text presenta el retrobament en un hotel de luxe de Leeds de dos amants: un veterà periodista de premsa groga malalt (Arquillué) i una noia que pateix desmais ocasionals (Ossó). Ell no pot ser més menyspreable (un cretí xenòfob) i ella sembla un ocellet incapaç de volar lluny de la seva companyia.

A Kane, que no obre la porta amb facilitat a l’espectador, no el preocupa detallar de quina manera va saltar l’espurna entre tots dos. Sí, li interessa mostrar a ritme lent, amb pauses i silencis tan propis de Harold Pinter (el Nobel que va aplaudir la seva irrupció en el teatre britànic contra l’opinió inicial de la crítica), el combat entre tots dos, dur, amb evident càrrega sexual, violent, i que ens interpel·la com a espectadors. Perquè és una obra incòmoda, desoladora, que pot deixar fora de joc els que no se submergeixin en la seva atmosfera densa, irrespirable.

De maltractador a víctima 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquesta esfera privada és el germen de la violència que en l’acte final de Blasted salta a un context global. La guerra, i un soldat (Blai Juanet), destrossen l’hotel de luxe, que esdevé un lloc postapocalíptic. Si Kane va escriure amb els Balcans als informatius, avui Síria, l’Iraq o l’Afganistan ocupen el seu lloc. L’amant maltractador passa a ser la víctima. No hi ha perdó per als malvats, li ve a dir el soldat. Sí que en tindrà, però, en un final beckettià amb un mínim raig d’esperança. Blasted és també, d’alguna manera, una història d’amor. Gens convencional, és cert.

Tampoc ho és el descomunal i minuciós treball d’Arquillué en el salt al buit d’una obra com Blasted. Sortir de l’anomenada zona de confort reactiva intèrprets del seu calibre en un muntatge que també revela l’admiració que té Gorina per Kane. Es manifesta, per exemple, en la brillant desconstrucció de l’espai escènic, que firma Sílvia Delagneau, tan important com el que es veu i es diu al llarg d’un viatge infernal.