Museu de Lleida, vida després de Sixena

Si n’ha sortit res de bo del despropòsit del conflicte de Sixena és la irrupció del Museu de Lleida al mapa cultural. «Ens han conegut pel litigi, però la gent ha acabat descobrint que expliquem un discurs interessant i que mostrem peces que mai s’hauria imaginat», afirma el director del centre, Josep Giralt. I és que les visites han augmentat des que la disputa va derivar en el trasllat forçós de les obres. El museu és l’únic d’interès nacional que es troba fora de l’àrea metropolitana. I l’únic que explica la història d’un territori comú, la Franja, des de la prehistòria fins al segle XVII. Ho fa amb peces excepcionals, algunes fins i tot úniques, com el baptisteri visigòtic de Bovalar, el joc d’escacs d’Àger i la Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes.

    

Des de l’11 de desembre en falten altres de tan importants com les esmentades, però això no resta potència al museu. Ni de bon tros. «Un cop passat l’ensurt, hem de demostrar que tenim capacitat de reaccionar tant en el relat com en la col·lecció», destaca Giralt. I ho faran ben aviat. Preparen una remodelació de les parts més afectades per la marxa de les peces del monestir de Sixena, sobretot de les set que eren a l’exposició permanent, que inclourà obres dels seus propis fons i una joia dipositada ad eternum pel MNAC: Jesús entre els doctors de la llei. Una taula del retaule major del cenobi que «és espectacular». No és una obra menor, tot al contrari; és una filigrana del Mestre de Sixena que el Palau Nacional tenia a les seves sales, però que, després del que va passar el dia de l’execució provisional de sentència que va portar a Lleida la Guàrdia Civil, ha decidit despenjar-la i traslladar-la a la capital del Segrià.

REFORÇAR EL DISCURS

La peça ajudarà, juntament amb les altres dues taules del conjunt i dues parts de la predel·la que ja custodia el museu, a reforçar el discurs després de la marxa dels fragments d’alabastre de Gabriel Joly. És la part dedicada al segle XVI i la menys afectada. «Explicarem exactament qui va ser el Mestre de Sixena. L’autor del retaule major, no un qualsevol». A la secció del segle XV, on hi havia les caixes sepulcrals d’Isabel d’Aragó, Francisquina d’Erill i Beatriz Cornel, el discurs canviarà. «És evident que són peces difícils de substituir, només n’hi ha quatre al món. Per si mateixes tenen un valor incalculable i rellevant. Però el museu no explica només una sèrie de peces, sinó tot un discurs». Així que la zona que presideix la cadira prioral de Blanca d’Aragó, filla de Jaume II, una altra de les joies de Sixena, seguirà explicant el monestir, però no des del vessant funerari, com ho feia fins ara, sinó com a centre generador de grans creacions. Per poder fer-ho el museu compta amb els sarcòfags de pedra d’Avinganya del llinatge dels Montcada i amb cinc taules (actualment n’hi ha exposades només quatre) del retaule de Sant Joan de Lleida de Pere Garcia de Benavarri i altres artistes del gòtic internacional que treballaven a la zona.

    

«Ens agradi o no, no podem oblidar que el museu ha d’explicar Sixena i té obres per fer-ho», sosté el director, que afegeix: «És una pena no tenir les caixes sepulcrals, però no podem tenir quatre anys aquest espai buit esperant una sentència favorable», en referència a la resolució pendent del Tribunal Suprem. De moment, les prestatgeries on fins a l’11 de desembre hi havia les peces segueixen al seu lloc i hi seran fins als canvis, que afectaran més parts del museu. S’aprofitarà per treure de les reserves un fragment del retaule de Castelló de Farfanya que va entrar al centre el 2012 però la crisi va deixar fora de les sales. És un dels millors exemples de la peculiaritat del gòtic realitzat a Lleida: els retaules no eren pintats sobre taula, sinó sobre pedra. I per exposar una de les últimes adquisicions: una important col·lecció de ceràmica policromada realitzada a Lleida, un dels centres productors més famosos als segles XVI i XVII.

VIRTUOSISME I BELLESA

Tots aquests canvis reforçaran el discurs d’un museu que explica «la història de Catalunya des de Ponent» amb obres capitals com, entre d’altres, els esmentats baptisteri Bovalar, l’únic conservat amb baldaquí i piscina d’immersió, i uns escacs d’Àger. El joc va pertànyer a l’esposa d’Arnau Mir de Tost i està tallat en cristall de roca, cosa que a l’època només es feia a Egipte, de manera que va arribar fins a Àger pels contactes amb el califat de Còrdova i per la capacitat econòmica del noble. Aquest tauler compta amb 19 de les peces; les altres nou estan en un museu de Kuwait. La Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes és una altra de les obres capitals del centre. En aquest cas, del gòtic, un dels punts forts de la institució. La talla de pedra compta amb la firma de Bartomeu de Robió i, a més de pel seu virtuosisme i bellesa, destaca pel seu vestit, adornat amb joies i elements heràldics, que li confereix una aparença cortesana.

    

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha més peces destacables, com el frontal de Berbegal, un dels pocs exemplars que hi ha de l’anomenat art del 1200 o totes les peces de Garcia de Benavarri, un personatge rellevant que explica el gòtic internacional del segle XV a la zona de la Franja. La del museu: «No podem deixar d’explicar que Aiguabarreig, Noguera Ribagorçana, Cinca, Ebre i Segre és una realitat històrica, geogràfica i ecològica, perquè és així», sentencia Giralt. 

D