Anàlisi
Apostes segures, sorpreses relatives
zentauroepp40707325 icult pelicula dejame salir180123180526
¿Algú dubtava que a la llista de les candidates a l’Oscar a la millor pel·lícula hi serien Dunkerque, Tres anuncios en las afueras (totes dues per mèrits propis), Los archivos del Pentágono (perquè és de Steven Spielberg i pel tema tractat ara que la política nord-americana exterior i interior és un volcà) i El instante más oscuro (perquè sempre cau un biopic de personatge important)? Més inesperada i satisfactòria sembla la candidatura de Déjame salir, una bufetada en tota regla a un determinat sistema de valors classista i racial que encara cou a l’Amèrica profunda i no tan profunda. Respon, possiblement, a la ressaca de la multitud de nominacions que van tenir les pel·lícules afroamericanes en l’edició de l’any passat. ¿Serà el nou Moonlight, encara que amb suspens final?
Menys previsible, però no xocant, és que es coli El hilo invisible, l’última obra de Paul Thomas Anderson, que és d’aquells directors amb etiqueta independent que no molesten els grans executius de Hollywood. Sorprèn més la candidatura de Lady Bird. Sense haver-la vist encara ni poder valorar el seu potencial, encara que atenent al que ens ha donat la seva directora, Greta Gerwig, en qualitat d’actriu, guionista i hereva del cineasta de qui ara renega, Woody Allen, sembla correspondreli la quota femenina, ja que és l’única pel·lícula dirigida per una dona que ha sigut nominada a millor film i millor realització.
I també estranya per bé Call me by your name; no pels seus valors, que en té molts, sinó perquè correspon a un estil de cine, per tema i per tractament, que no acostuma a tenir encaix en uns guardons tan ortodoxos com són a vegades els Oscars. Maurice, la pel·lícula que el 1987 va realitzar James Ivory –el guionista de Call me by your name–, amb un tema molt semblant, va ser nominada només al millor vestuari. Eren altres temps.
'Déjame salir' és una bufetada en tota regla a un sistema de valors classista i racial que encara cou a Amèrica
La forma del agua cobreix l'expedient del cine més fantàstic i personal, que sempre cau bé en les nominacionsLa forma del agua encara que després ho tingui difícil per guanyar en les categories que no són d’ordre tècnic. Si en lloc de nou candidates en fossin 10, potser hauria de ser-hi The disaster artist, però diria que el film de James Franco no li fa gaire gràcia a l’Acadèmia hollywoodiana.
Veient la llista de nominats com a millor film de parla no anglesa, es pot entendre, encara que dolgui, que quedés fora l’excel·lent Estiu 1993. La competència és ferotge: la devastadora producció russa Sin amor (que s’estrena aquest divendres), The square (Palma d’Or a Cannes), En cuerpo y alma (Os d’Or a Berlín), la punxant cinta xilena Una mujer fantástica... I així com sembla cantat l’Oscar a la millor actriu per a Frances McDormand, no hi ha aposta segura en l’apartat de la interpretació masculina. Vegin la llista i pensin qui pot guanyar; més igualtat resulta impossible. Vegin la llista i pensin qui pot guanyar; més igualtat resulta impossible.
