Els Amics de les Arts, superpop al Liceu

Un grup pop català rarament pot permetre’s parar durant un any, de manera que després de la gira de presentació d’un disc acostuma a venir-ne una altra de repertori més obert, com la que Els Amics de les Arts van estrenar aquest dimarts al Liceu, obertura del Suite Festival. Un concert en què es van mostrar ben armats per afrontar el circuit de festivals valent-se d’un vincle poderós amb el seu públic: potser és aquest l’estrany poder al qual feia referència el seu últim disc.

Si l’any passat, a Barts, van tocar nou cançons d’estrena, aquesta vegada en van ser algunes menys, sis, la majoria dotades de ganxos superpop al seu dia realçats pel productor escocès Tony Doogan, com en els la la les de 30 dies sense cap accident i el gir juganer digne de Grease de Les coses. Textos una mica més opacs i tornades, en canvi, hiperexpressives, que de seguida van fer posar dret el públic del Liceu, teatre on ja van actuar una vegada, fa tres anys, dins del mateix Suite Festival.

Cançons rescatades

El grup va confessar que venia una mica lesionat: una de les seves veus, la del teclista Dani Alegret, va sonar una mica nasal a causa del refredat que arrossegava, com vam poder comprovar a L’affaire Sofia. Malgrat això, el so, coral i últimament tendent a l’exuberància, es va imposar sense flaqueses en un repertori amb falques per a cançons excloses l’any passat, com L’home que dobla en Bruce Willis, Apunto Shakespeare i, més inhabitual encara, Els ocells, cantada tot i així de dalt a baix per bona part del públic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Els Amics de les Arts han arribat fins aquí a través de la capacitat d’emocionar els seus fans i fer-los ballar, utilitzant un llenguatge pop amb ingredients de cantautor i grup de revetlla, tot alhora. Una paleta de colors àmplia, en línia amb un cançoner no subjecte a un motllo de composició: de l’àlgid disco pop de Preferiria no fer-ho i el ritme funky d’El seu gran hit, amb l’exitosa doble ració de tornades, a la recollida narració de Louisiana o els camps de cotó, un punt d’ancoratge amb fons folk.

Sí, Els Amics de les Arts tenen cançons, encara que a l’hora de rubricar de manera eufòrica els seus concerts hagin de recórrer a les menys interessants, amb tornades tan de primer curs d’Esmuc com les del tema Jean Luc o la patxanguera 4-3-3. D’aquells primers temps és més substanciosa la peça L’home que treballa fent de gos, encara que se’ls va acudir reinventar-la recorrent a traços guitarrers més durs i es van carregar part de la seva emotivitat, provant de desafiar aquella idea que diu que quan una cosa funciona, més val no canviar-la.