Daniel Lumbreras, una expressió pura

La força emocional de les seves cançons, i la seva aura de música sense pautes, pura expressivitat, fa que triguis a adonar-te que no està cantant en cap llengua identificable. ¿Wòlof? ¿Gaèlic? ¿La llengua dels atlants? Doncs no, Daniel Lumbreras inventa al vol els sons d’un idioma que no és un idioma, sinó un exercici d’«improvisació fonètica», usant la veu com un instrument i transmetent un il·limitat espectre de matisos.

Es pot comprovar escoltant 'La vila', el seu primer disc, produït per Pau Vallvé i que recorrerà avui dijous a Sidecar (21.00 hores). Un treball en què se serveix de la veu i la guitarra, ja sigui acústica o elèctrica, per comunicar tant, o més, o d’una altra manera, que amb un repertori amb text. «Segons alguns estudis, en la comunicació, en el 75% dels casos, com es diu una cosa és més important que el que es diu», argumenta aquest peculiar trobador de Gràcia, que abans de decidir-se per aquesta aposta radical va mirar de compondre en castellà, català, anglès i portuguès. «Però el que faig ara comporta una llibertat a la qual no vull renunciar». 

En el camí que va conduir fins a La vila trobem una maqueta, titulada 0, i abans, Lumbreras va ser estudiant de Belles Arts, amb màster en art contemporani, i pintor, precedents que tenen a veure amb la seva visió de la música. «Igual que un pintor amb la seva paleta de colors, escoltant músiques d’arreu del món jo he creat el meu ventall de sons», explica Lumbreras, el cognom del qual, tan ajustat a aquesta proposta visionària, és rigorosament real. «Ve d’Osca», precisa.

En els tempos d’algunes cançons i en la seva actitud vocal hi ha, per exemple, reflexos afro, i Youssou N’Dour ha sigut per a ell una unitat de mesura. «Pensava: ‘Si aquesta tornada seva, aquest trosset de cançó, m’emociona tant, ¿puc fer el mateix amb tota una cançó?’», recorda. Ali Farka Touré, Cheikh Lô, Salif Keita i brasilers com Milton Nascimento figuren entre les fonts que li van deixar pòsit, així com artistes de l’esfera pop i rock com Pavement i dEUS. «D’ells m’agrada el seu enfocament creatiu, que no tinguin dogmes al fer una cançó». 

Homenatge a Gràcia

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Lumbreras va guanyar confiança en si mateix tocant al carrer, i al parc Güell, i d’aquí, a la sala L’Astrolabi, on va notar que els seus càntics aventurats agradaven. «¡Un local que és bressol de cantautors! Vaig pensar: ‘¿Com pot agradar-los si el que canto no té lletra?’». La ruta el va portar fins al Vinilo, on va conèixer Vallvé, i Jordi Lanuza (Inspira) i Nico Roig, que col·laboren en el disc. I per això La vila deu el seu títol a Gràcia. «Totes les cançons han sorgit allà». Encara que els temes no continguin paraules, els títols sí. «Són sobretot homenatges. Sam ve de la primera persona a qui li va agradar aquesta cançó, i Nen amagat és per un amic escriptor, Francesc Miralles, que vivia al carrer de Tagamanent, el nom de la cançó al revés, i coincideix que tots dos som nens grans».

Ja pensa en nous discos: un altre com a cantautor i un de música electrònica amb dos dj, Adrià Ardenuy i Guillem Pascual. Mentrestant, disfruta del «nivell mental zero, en què desapareix l’ego» que comporta per a ell interpretar aquelles cançons en què sembla fondre’s amb l’èter. Un cant improvisat que el col·loca en un present continu, «permeable al teu estat emocional i al context», considera. «I això és una cosa que la gent nota en els concerts».