Julio Bustamante: "La música és un estat espiritual"

Julio Bustamante torna a ser aquí amb el repertori assolellat de La misión del copiloto, un disc d’encantadores cançons pop inspirades en l’enamorament que presenta avui a Sidecar (21.00 h). Actuarà amb el grup Lavanda, que integren el seu fill Lucas, la fidel Montse Azorín, Antonio Iglesias (Dwomo) i Gilberto Aubán (Gilbertástico), als quals s’uniran, en algunes cançons, Clara Viñals (Renaldo & Clara) i Hans Laguna.

–El copilot apareix a la cançó com l’actor secundari, però de qui depenen coses decisives.

–Sí, en realitat tots som copilots, tots vivim en funció els uns dels altres, i és així com tirem les coses endavant. És un homenatge a la solidaritat que ens fa falta com a espècie al viure cada dia.

–¿Diria que vostè és més creador de cançons que de discos?

–Sí, perquè el meu treball principal és afrontar cada cançó, començant per la lletra i veient després, a partir de les sensacions que transmet, quines músiques encaixen. La lletra mana.

–Però aquí, per una vegada, sembla que hi ha un fil conductor en tot l’àlbum.

–En aquest s’ha donat la circumstància que hi havia moltes cançons que tenien a veure amb una relació que vaig tenir fa uns tres anys. Per això, aquest disc té un aire més pop, perquè reflecteix aquella època d’enamorament, alegria i totes aquestes coses. En dues terceres parts de les cançons això es reflecteix bé: són com un diari, des del principi fins al final. Cal dir que aquella va ser una relació fugaç.

–Tanca el disc El cel de les cançons

–La tenia composta d’abans, però m’anava bé perquè representa el fet de tornar a la vida solitària. És curteta. L’hi vaig enviar a Maria Rodés perquè la cantés. Temps enrere em va dir que li agradaria col·laborar en alguna cançó meva.

–Els convidats no es limiten a fer uns cors o cantar una estrofa: arriben a interpretar gairebé cançons senceres.

–Sí, no és la primera vegada, ja ho vaig fer en altres discos amb Soledad Vélez o Carol McCloskey. M’agrada compartir la veu amb algú que pugui enriquir la cançó, com Montse [Azorín], que fa molts anys que és amb nosaltres. També Clara Viñals, que ja cantava una balada, Somriure astut, en el disc anterior.

–Nacho Vegas canta a ‘Iratxi’. ¿Què significa?

–Ve d’un somni que vaig tenir. Transcorria a la serra valenciana, i una noia era allà encantada assenyalant els boscos i dient «iratxi, iratxi»… Una imatge d’abundància, amb molta massa forestal. He investigat una mica i resulta que en l’idioma iber, del qual prové l’eusquera, aquesta paraula significa bosc, fusta i, per extensió, quantitat, perquè n’hi havia tanta… En aquesta cançó dic el que penso de la vida urbana.

–Les seves cançons transmeten una il·lusió juvenil eterna.

–Jo m’identifico molt amb la música com un estat espiritual que no té res a veure amb l’edat ni amb el teu ofici. És totalment espiritual, i ajuda a tenir uns sentiments, si no juvenils, sí entusiastes.

–Ha connectat amb músics més joves. ¿Se sent més a prop seu que dels de la seva generació?

–És que en la música desapareix aquest tipus de separació. El que passa és que de la meva generació en van quedant poquets, però quan la gent de Maderita, ja fa 10 anys, em va proposar fer alguna cosa junts, no vaig dubtar. Després va venir Xesc Cabot, amb Fred i Son, i el mateix. Però jo també n’he après molt de tots ells. Encara que és veritat que en aquest disc es nota molt la joventut.

–En la premsa ens agrada parlar de tres àlbums clau de l’anomenat rock mediterrani valencià: Brossa d’ahir (1977), de Pep Laguarda; Humitat relativa (1979), de Remigi Palmero, i el seu propi Brossa d’ahir Humitat relativaCambrers 

–Bé, sí, encara que nosaltres no hauríem fet el que vam fer si no haguessin estat abans Sisa i Pau Riba, que eren els nostres referents. Això està claríssim. També Ia & Batiste, uns mestres. Nosaltres només volíem normalitzar el pop del carrer en català. Un pop normalet, sense pretensions.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Quan un fa temps que compon cançons, ¿fer-ne una de nova és més fàcil o més difícil?

–La meva sensació és la de sempre, que s’ha de tenir alguna cosa a dir, ja sigui teva o a través d’una adaptació d’un poema. I armar-se de paciència per fer-ho bé, treballant el text, vestint-lo… Però sense por. Sempre surten idees.