Jorge Drexler: "Els teus canvis mai són tan radicals com penses"

Seguint una vegada més aquella màxima de la seva cançó Todo se transforma, Jorge Drexler torna canviat: el seu nou disc, Salvavidas de hielo, està fet només de veu i guitarres, encara que utilitzant aquest instrument de formes variades i inhabituals. Per a la seva posada en directe se serveix d’un grup de quatre músics, com es podrà veure avui al Liceu, en el recital d’obertura del festival Guitar BCN.

–Està acostumant el seu públic als canvis dràstics d’un disc a un altre.

–Sempre m’ha agradat el moviment pendular, anar d’un costat a un altre, i ho dic sense tenir clar que això sigui una virtut ni saber per què és així. Sí, aquest disc està al pol oposat de l’anterior, Bailar en la cueva. Aquí el moviment és més cap endins.

–¿Té la sensació que Bailar en la cueva

–No, la llibertat de canviar em dona una imprevisibilitat que em fa feliç, i ara el factor ballable d’aquell disc ja ha sigut assumit pel públic. Però sí que percebo en la gent que aquest disc torna a algun lloc. La guitarra, la toquis com la toquis, amb pua, amb els dits, amb escombretes, percudint-la…, sempre acaba sonant a fusta. I associem la fusta a la cançó d’autor, i això és una associació capritxosa.

–El que anomenem cançó d’autor pot expressar-se en molts formats.

–L’única definició de cançó d’autor que m’interessa és la més oberta possible. Quan uneix les dues paraules i passa a ser el cantautor de gènere, a mi ja comença a deixar d’agradar-me. Però m’agraden els cançonistes, i aquí hi incloc des de Beck fins a Monteverdi, passant per Matthew Herbert o Gershwin.

–¿Creu en la seva identitat artística per sobre del llenguatge sonor elegit?

–Sí, això és el que em permet canviar sense por. Quan penses que has canviat molt d’un disc a un altre, després ho mires amb perspectiva i veus que la identitat pròpia preval i que els teus canvis mai són tan radicals com pensaven.

–El disc s’obre amb Movimiento: «Somos una especie en viaje / No tenemos pertenencias, / sino equipaje»

–Aquest disc és ple de paradoxes i contradiccions. Doncs clar que em sento d’un lloc: vaig néixer al barri d’Atahualpa, de Montevideo, i em vaig criar a Punta Gorda, i vaig per Montevideo i em sento pertanyent a ella, però amb el temps la meva àrea d’empatia s’ha anat ampliant, igual que s’ha ampliat el cercle d’empatia de la humanitat. Al principi només consideràvem humans els que pertanyien a la nostra família; després, la nostra tribu, la nostra nació, la nostra religió, la nostra classe social… I ara que ja fa 22 anys que me’n vaig anar de l’Uruguai, mentiria si digués que no em sento a casa a Pemuco, Xile, o a Guadalajara, Mèxic. Em quedaria a viure a moltes ciutats.

–Al disc hi ha una cançó, Pongamos que hablo de Martínez.

–¡És impossible lligar del tot una cosa amb Joaquín! Li vaig enviar una carta des de Montevideo i va tornar al remitent, a casa dels meus pares, quan jo ja feia sis mesos que era a Espanya. Sí, Joaquín em va invitar a venir després d’haver fet de teloner seu a Montevideo, i vaig cometre la imprudència de seguir aquell consell delirant. I li vaig mentir: em va preguntar «¿tens algun compromís?», i li vaig dir que no, quan tenia tots els compromisos que et puguis imaginar: de parella, de feina… Jo era el fill gran d’una família de metges treballant a la clínica familiar.

–Tenia la vida muntada.

–I tant, i aquí comença la meva fugida del que se suposa que és el teu destí. Vaig passar molta por, perquè tenia la vida resolta a l’Uruguai, però una vegada que renúncies a això i veus que ets més feliç i que augmenta la teva llibertat, comences a arraconar les teves pertinences i a qüestionar-les.

–Respecte a la cançó dedicada a Sabina, l’hi va enviar per una nota de veu de WhatsApp. ¿Esperava la seva aprovació abans de gravar-la?

–No, però la cançó estava dedicada a ell i el primer que vaig fer va ser enviar-l’hi. Si no li hagués agradat…, crec que l’hauria tret igual, perquè és una cançó d’agraïment escrita per mi. Va sortir sencera tal com està al disc. La vaig començar a escriure a les deu del matí i a dos quarts d’una ell ja la tenia.

–El disc de veu i guitarra pot respondre al clixé de la tornada a les arrels, però no té res a veure amb això, sinó amb l’exploració.

–Aquí hi ha una altra paradoxa, que el disc juga amb una expectativa, la guitarra i la veu, i no la compleix. Sembla un disc de tornada a l’arrel, i ho és i no ho és. Hi ha una economia de mitjans, però no és un disc minimalista. I el salvavides de gel et salva però no et salva: és una oda a les coses transitòries.

–Els guitarristes que més ha escoltat, ¿són cantautors o solistes de l’instrument?

–Sempre m’ha agradat la combinació de la guitarra amb el cant: Atahualpa Yupanqui, João Gilberto, J. J. Cale, George Harrison… Tot i que vaig estudiar guitarra clàssica deu anys i també m’agrada molt la guitarra instrumental.

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

–La gira va començar al Con Sud. ¿Quines són les seves sensacions?

–Estic molt content amb el quintet i amb adquisicions com Javier Calequi, un guitarrista que em permet tenir les mans més lliures. El disc està agradant més del que pensava. I el repertori no té gairebé cançons en comú amb el de l’última gira. Això ho vaig aprendre de Caetano (Veloso). Ja tinc un munt de cançons per deixar-ne descansar algunes.