Bernardo Vázquez: "Els crítics musicals són cosins germans dels tertulians"

Bernardo Vázquez va sortir de gira amb el seu grup, The Refrescos, un dia de juny del 1989, i tres mesos després era arxifamós i tenia «500 nòvies», cosa que gairebé li fa venir un atac. La culpa del cop la va tenir Aquí no hay playa, una cançó simpàtica i ballable, composta en un dia de calor sota l’ardent sol madrileny, que es va transformar primer en hit i després en pandèmia. Si a vostès els agrada perseguir-lo pel carrer bramant allò de «movida promovida por el… ¡AYUNTAMIENTO!», han de saber que The Refrescos tenen set discos, no un sol single, i que acaben de tornar d’una gira mexicana, on van presentar el directe Let’s Ska (Warner, 2017) davant unes multituds embravides.

–Encara no hi ha platja a Madrid (i no se l’espera). I el Reial Madrid ha guanyat una única Lliga en vuit anys. Potser s’hauria de modificar el to triomfalista del vostre gran hit.

–El que és anecdòtic canvia, però Madrid segueix sent la ciutat plena de vida que jo he triat per viure. A mi m’agrada Madrid.

–¿Per què The Refrescos? Sempre se m’oblida el The.

–Ni idea. Deu ser com el ph de Raphael.

–Sou un grup de ska, però en els «vídeos similars» de Youtube no hi apareixen Potato, Tijuana in Blue i Dr. Calypso, sinó Los Inhumanos, Emilio Aragón i Zapato Veloz. ¿Una injustícia més d’internet?

–Sempre hem volgut arribar a un públic com més ampli millor, res de minories. L’ska s’hauria d’ensenyar a les escoles.

–Després de més de 30 anys, la majoria de crims del pop espanyol dels anys 80 ja han prescrit. Pots confessar quins eren els grups que et semblaven més bírria d’aquella fornada.

–Gairebé tots els que em sobraven són els que més empremta han deixat amb el temps, així que mira quin ull que tinc…

–El deute amb Madness era obvi. I us va passar el mateix, que cap crític musical us va prendre seriosament.

–En realitat érem més de The Specials, Bad Manners, Toy Dolls, Gruppo Sportivo i Rafaella Carrá, però Madness no és una mala referència. Allò del vídeo pseudomadness de Todo, nada va ser cosa d’Antón Reixa, que n’era l’encarregat. Jo en volia fer un en què volàvem per l’espai a sobre del nostre logo del dit, però era més car i Reixa era de Vigo, així que el vam fer amb ell. Els crítics musicals són cosins germans dels tertulians.

–¿Ets el germà bessó de Buddy Holly? ¿Creus que això ha influït en l’èxit de The Refrescos?

–En l’imaginari col·lectiu espanyol està més present el personatge d’On és Wally que Buddy Holly. Això sí, veus una foto de Buddy Holly i una altra de meva de jove i et transmeten la mateixa energia, il·lusió i alegria. Les ulleres, per cert, eren de veritat, de molt abans que fos cool portar-les gràcies als corrents gafapasta i hipster.

–¿Quina cançó pròpia et fa serrar de dents i tapar-te les orelles?

–Podria ser Sospechas, del nostre segon disc, o els acudits que vam gravar a sobre del solo del tema Yo, destrossant-lo. En general, el so i la producció d’aquell segon elapé m’entristeixen.

–¿Què opinen les vostres dones i fills del vostre passat popstar?

–Un dia el meu fill em va ensenyar el seu llibre de text de música de l’institut i a l’apartat dels anys 80 citaven els grups més representatius de l’època: The Refrescos, entre d’altres. El meu pare, Lalo Vázquez Gil, cronista oficial de Vigo, era un intel·lectual, i la gent trucava a casa per preguntar-li coses. Una espècie de Google. A mi, ja de petit, això em semblava molt normal. Al meu fill segur que també li sembla molt normal això del seu pare perquè ha sigut d’aquesta manera des que va néixer.

–A Todos somos iguales afirmàveu que no importa a qui votar perquè «tots prometen i menteixen igual». ¿No et sembla que alguns, com el PP, menteixen –i roben– molt més que d’altres?

–Això ho contesta la mateixa cançó, que diu: «Me he levantado dispuesto a votar. No sé ni a qué partido, pero eso qué más da, si todos prometen y mienten igual. Si unos roban mucho, otros roban mucho más». Això del PP no té nom. Ja per si mateix el seu programa neoliberal es basa en una visió del món egoista i avariciosa, però cadascú té les seves idees. Una altra cosa és aquest saqueig.

–¿Com et definies de jove i com et defineixes ara políticament?

–Sergio Guillén, periodista musical, ens definia com una banda de ska lliurepensador. Bàsicament: sempre en contra del sistema.

–El vostre primer disc tenia moltes cançons bones embolicades en una portada horripilant. ¿Qui va ser el culpable d’allò?

Notícies relacionades

Diego Vasallo: "Encara no sé de què parla la lletra de 'Jardín de rosas'"

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

–Jo la considero com una de les millors portades de tots els temps a tot el món, al mateix nivell de 

Sticky Fingers dels Rolling. Però comercialment no és encertada una portada que no mostra les cares dels components de la banda.