Colin Niel, soledat al costat d'un cadàver a les portes de l'infern

Colin Niel és veritat que no ha topat mai amb ningú, que ell sàpiga, que s’hagi trobat tan de gust al costat d’un cadàver a les golfes fins al punt de preferir la seva companyia a la d’una amant accidental, com li passa a un dels seus personatges. Però sí que la soledat pot portar a extrems com el del cas d’un avi encantador, de 90 anys, de la inhòspita, aïllada i dura regió muntanyosa del Causse francès, que «després de tota una vida dedicada a treballar a la granja i a les terres familiars que un dia va heretar dels seus pares, es va posar a plorar de sobte davant l’assistent social que durant anys l’havia tractat i li va confessar que no havia tingut mai cap relació física amb una dona».

Niel (Clamart, 1976), criat a la banlieu parisenca, és un escriptor i enginyer agrícola que a França s’ha convertit en una revelació amb una sèrie policíaca ambientada a la Guaiana francesa, on va treballar sis anys dirigint un parc nacional. Ara debuta a Espanya amb Solo las bestias (que estrena el segell Principal Noir de Principal de los Libros), una premiada novel·la, exemple de noir rural, amb ramificacions a Costa d’Ivori (Àfrica francòfona), «d’on sorgeixen la majoria de les estafes per internet que busquen incauts a França, Bèlgica, el Canadà, per l’idioma comú».

A la narració se succeeixen cinc veus, cada una donant la seva versió de les coses després de la desaparició de la dona d’un ric veí que ha tornat a la regió després de triomfar a la ciutat. A més de «malentesos que poden originar un crim» i d’«amors que són quimeres i relacions que són mentida», el motor de la novel·la, confirma, és la soledat. «No és només pròpia d’aquest àmbit rural, sinó que ens afecta a tots. Al llibre hi ha personatges amb família o que viuen envoltats de gent, però també se senten sols. El problema és que no sabem comunicar-nos ni entendre’ns».

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

SETMANES AMB ELS SEUS ANIMALS  / Niel reflecteix el drama dels habitants del Causse, on va viure un mes per entrevistar grangers i ramaders (a França se’n suïcida un cada dos dies, recorda), i també assistents socials que els ajuden perquè pateixen depressions. «Alguns poden passar setmanes sense veure cap més ésser viu que els seus animals. A aquesta soledat s’hi afegeix que la política econòmica agrària europea, que també ha causat la pèrdua de solidaritat entre ells, els ha empès a créixer i créixer. Però llavors es veuen incapaços de gestionar explotacions tan grans estant sols perquè és una generació que ja ha perdut els pares. I és quan s’adonen que han viscut per explotar la granja i s’han oblidat d’ocupar-se de si mateixos».

L’autor, a qui li agrada reflectir «les creences personals dels personatges perquè aquestes impulsen les seves accions», introdueix a Costa d’Ivori les supersticions que allà encara regeixen i que fan creure al seu estafador que «un bruixot podrà encisar algú a milers de quilòmetres». Però no se n’escapa el Causse, «les grutes i gorges subterrànies del qual, formades per massissos calcaris per on es filtra l’aigua i converteixen el subsol en un formatge de gruyère, són conegudes com les portes de l’infern». Allà, explica, al seu dia es van rescatar cadàvers humans i d’animals. Al seu voltant no hi falten les llegendes.