ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA
'El hilo invisible' i altres pel·lícules d'alta costura
A partir de l'estrena del gran film de Paul Thomas Anderson, repassem la relació entre el cine i la moda, que és més fructífera del que podria semblar
Tràiler d’’El hilo invisible’. (2017). Daniel Day-Lewis i Vicky Krieps, en un fotograma d’’El hilo invisible’, de Paul Thomas Anderson
La relació entre el cine i la moda és llarga i fructífera. L’estrena d’El hilo invisible, en la qual Daniel Day-Lewis interpreta un couturier inspirat en el guipuscoà Cristóbal Balenciaga i el britànic Charles James, ens permet repassar aquesta relació a partir de quatre conceptes.
‘Biopics' de modistes
El 2014 van coincidir Yves Saint-Laurent, biografia ortodoxa dirigida per Jalil Lespert, i Saint-Laurent, una visió més fosca a càrrec de Bertrand Bonello. Abans, Pierre Thoreton havia realitzat un excel·lent documental, L’amour fou (2010), al voltant de les relacions de Saint-Laurent amb el seu soci i amant Pierre Bergé. A més d’El hilo invisible, un altre biopic d’alta costura molt ambiciós va ser Coco, de la rebel·lia a la llegenda de Chanel (2009), amb Audrey Tautou com la dissenyadora en els seus primers anys d’aprenentatge. Dior et moi (2014) mostra les entranyes de la casa Dior durant els preparatius d’una col·lecció.
Un fotograma de 'Saint Laurent', de Bertrand Bonello.
Desfilades i models
La ficció sobre el món de la moda gairebé sempre s’ha fet en clau còmica. A Prêt-à-porter (1994), Robert Altman va disseccionar amb mala bava els dissenyadors, models, fotògrafs i famosos. El diable es vesteix de Prada (2006) no era tan acre. Ben Stiller va fer una gamberrada amb l’egocentrisme dels models masculins a Zoolander (2001). Però va ser el musical Una cara con ángel (1957) –en què Stanley Donen narra la història d’una jove introvertida (Audrey Hepburn) convertida en cotitzada model per un fotògraf (Fred Astaire)– un dels millors films sobre aquest univers d’aparences, veritats i mentides.
Dissenys per a Hollywood
Entre passarel·la i passarel·la, els mestres del fil i l’agulla han tingut temps per dissenyar vestuaris en grans produccions cinematogràfiques. Saint-Laurent va vestir Claudia Cardinale i Capucine a La pantera rosa (1963), Romy Schneider a Inocentes con las manos sucias (1975) i Catherine Deneuve a L’ànsia (1983). Balenciaga, eclèctic, va fer dissenys per a El testament d’Orfeu (1960), va vestir Sara Montiel a Pecado de amor (1961) i Eve Marie Saint va lluir un dels seus vestits estampats a Perseguit per la mort (1959).
Jean-Paul Gaultier ha treballat per a Pedro Almodóvar, Luc Besson i Peter Greenaway; Coco Chanel va col·laborar amb Jean Cocteau, Jean Renoir i Alain Resnais; Christian Dior va dissenyar vestits de la hitchcockiana Pànic a l’escenari (1950). Un altre basc, Paco Rabanne, va idear el vestuari galàcticopop de Barbarella (1967). I Tom Ford és l’únic modista convertit en director: Un hombre soltero (2009) i Animales nocturnos (2016) delaten la seva procedència.
Eva Marie Saint i Cary Grant, a 'Perseguit per la mort'.
'Fashion films'
No són espots, sinó curts de fantasia fashion. Una temptació en què han caigut Wes Anderson, Roman Polanski, Agnes Vardà i Matthew Frost, l’enfant terrible del gènere.
