James Ellroy: "Mai m'havia caigut tan bé la gent com ara"

Aquest homenàs imponent amb aspecte de vell marine és James Ellroy, el millor escriptor de novel·la negra nord-americà, o fins i tot un dels grans sense etiquetes. Això explica la seva narrativa endimoniada que escup frases a ritme de metralladora i el seu pla de fer el retrat majúscul de la història del seu país a la primera meitat del segle XX. A Ellroy, quan es presenta davant la premsa en manera escriptor maleït, li agrada fer cara de boig salvatge, proclamar a crits que és el més gran, deixar anar paraulotes sense parar i presumir del seu passat, de quan de jovenet rondava per les cases per tafanejar la roba interior de les veïnes, dels seus llargs anys de variades addiccions o de les seves explosives baralles amb les seves nòvies; a més de la ferida primordial que arrossega per la violació i assassinat de la seva mare, una bella pèl-roja.

Però qui es presenta a aquesta cita és un altre Ellroy, algú més reflexiu i pacífic, un home que ha vist l’horror del món i ha aconseguit sortir-ne renovat i més o menys indemne. I encara que al llarg de l'entrevista s'espera que l'autor posi una nota de color amb alguna sortida de to, la conversa transcorre en harmonia.

Potser no hi ha cap llibre millor per celebrar el premi Carvalho que Mis rincones oscurosSí, és el gran punt d’inflexió de la meva vida. Quan vaig escriure aquesta memòria em va quedar la sensació que no li havia fet justícia perquè jo no soc un escriptor d’aquesta mena. El meu llenguatge és el de la novel·la i només en ella soc capaç d’anar més enllà en el meu talent com a escriptor. Per això en la meva última obra publicada, Perfídia, hi apareix una pèl-roja alta a qui un home persegueix en va. Doncs bé, la meva pròxima novel·la, Aquesta tempesta, que apareixerà al setembre als EUA, estarà protagonitzada per ella, per la meva mare, a qui van assassinar el juny de 1957 quan jo tenia 10 anys i a qui ressuscitaré el desembre de 1941 a Los Angeles. Això és tot un arc temporal entre l’autobiografia i la ficció.

¿Sent que aquest llibre dolorós va marcar un abans i un després en la seva escriptura? Per a mi va ser un viatge des de la foscor fins a l’autoconeixement. Vaig tenir la sensació que estava florint com a escriptor, que la meva consciència patia una explosió.

¿La mort de la mare és la clau per entendre la seva vida i els seus llibres? Jo pertanyo a la meva mare, i no puc dir el mateix del meu pare. El meu caràcter s’assembla molt més al d’ella, tots dos som fràgils. Encara que ens moguin grans impulsos, i ens deixem arrossegar fàcilment per les desgràcies.

És curiós que es defineixi com a fràgil, no sembla un adjectiu que li quadri al dur Ellroy. Llavors ho era més. En aquella època de la meva vida era molt conscient de la gràcia divina.

¿I ara no? Sí, soc una persona religiosa, és important en la meva vida. La idea de la redempció marca els meus llibres, que a grans trets versen sobre les conseqüències del passat i el cost horrible que té no assumir les responsabilitats personals. Dostoievski va dir que «Allà on no hi ha Déu tot està permès». Per això, la gent paga constantment pels seus errors en els meus llibres.

El veig molt moralista. Ho soc i no em preocupa.

Sovint se’l confon amb aquell personatge terrible que vostè mateix ha creat. ¿Per què li agrada espantar els periodistes? L’escriptura de les meves novel·les sol durar uns dos anys. Un temps en què estic tancat, i quan acabo soc com el gos al qual li treus la corretja i corre a perseguir gats. Quan conec la gent que llegeix els meus llibres m’embarga una exuberància brutal. Però és veritat, crec que a vegades aquesta naturalesa exagerada ha pogut distorsionar la serietat dels meus llibres.

S’espera que es comporti com el gos diabòlic. Sí, algú amb banyes [riu estrepitosament].

En les seves memòries va afirmar que totes les seves relacions sentimentals han produït canvis en la seva vida. És un romàntic a la seva manera. Hi estic d’acord. Jo vaig créixer en un moment en què les idees cavalleresques xocaven amb una nova consciència sexual. A mi m’agradava aquella revolució, però també vaig tenir els meus recels i això també apareix en totes les meves novel·les.

¿Té alguna teoria sobre l’origen d’aquell estil seu en el qual menys és més? M’agrada la idea d’explicar una història a gran velocitat i amb extrema duresa. Embastar frases molt directes, al·literacions, insults racials, l’ús del jiddisch, el llenguatge dels músics de jazz i les típiques blasfèmies de qualsevol nord-americà. Tot s’hi val.

Crec que d’aquí dos mesos farà 70 anys. [Deixa anar un udol que sembla de plaer, perquè acaba rient.]

¿Quines coses bones li ha ofert l’edat a l’hora d’escriure? M’ha ensenyat a centrar-me en l’important. No he tingut mai una gran admiració per l’espècie humana, però en els últims temps tot ha canviat. Mai m’ha caigut tan bé la gent com ara. Em sento a gust amb les persones i em sorprèn sentir-me així. No em puc creure haver-me convertit en algú tan profund.

¿I en aquest canvi hi té res a veure alguna dona? Sí, Helen Knox [la seva segona dona, que el va fer fora a puntades de casa fa deu anys i amb qui ha tornat després d’una llarga relació amb l’escriptora Erika Schickel]. Ara se’m poden ensenyar coses i ja no reacciono tan malament com abans. 

Notícies relacionades

Les batalles de rap de Sants arriben al cine

Escoltar amb els ulls tancats

Crec que vostè va votar Obama i més tard Trump. ¿No és això una contradicció? ¡Vaja! Estava convençut que no parlaria de política, però puc comentar això en abstracte sense fer públic a qui vaig votar. Crec que no és contradictori. Senzillament han sigut els candidats més radicals en les dues eleccions en les quals es van presentar.

Vostè no ha tingut mai el favor de les feministes. ¿Què opina del moviment #MeToo? L’única resposta assenyada que puc donar és que vull que qualsevol home que hagi sigut acusat d’abusos passi pel jutjat, tingui un judici just i sigui castigat durament si és culpable.