Paul Thomas Anderson: "La moda té un no sé què de deliciós i decadent"

El seu pas per l’escola de cine va ser breu; de fet va durar dos dies. Després del primer suspens que va rebre va demanar que li tornessin els diners de la matrícula i amb això va fer la seva primera pel·lícula, el curt Cigarettes and coffee. Tres anys més tard va escriure i dirigir Boggie nights, per la qual va obtenir la seva primera nominació a l’Oscar al millor guió original. Autor de les enormes Pous d’ambició i Magnolia, Paul Thomas Anderson (Studio City, Califòrnia, 1970) –o PTA, com se’l coneix en els cercles cinèfils– és avui sinònim de mestria i d’alquímia en el procés de creació. Aquest és el cas, també, d’El hilo invisible (nominada a sis Oscars), un drama en què es fusionen l’art i l’amor de forma tan obsessiva que a punt estan de provocar una tragèdia.

La història se situa al Londres dels anys 50, on Reynolds Woodcock (magistralment interpretat per Daniel Day-Lewis), dissenyador de moda i mestre de la costura que visiten les dames de l’aristocràcia i l’alta societat, busca una musa (paper que interpreta Vicky Krieps) que l’inspiri però que no alteri el seu procés de creació. L’arribada d’aquesta li ensenyarà l’agitat poder de l’amor, així com l’estret vincle entre la creació i la destrucció.

¿Com se li va ocórrer la idea d’una història d’amor en el món de l’alta costura?

Com diu Daniel (Day Lewis), el món de l’alta costura és irrellevant en aquesta història. El que volem dir amb això és que la nostra intenció era explicar una història romàntica entre un home i una dona, contar com una relació romàntica pot existir dins d’una relació de família, com la que té Reynolds amb la seva germana i sòcia en el negoci. Com la personalitat pot canviar quan un no necessita ningú o quan depèn d’una altra persona. Tot això ens va portar a pensar que necessitàvem un personatge que fos un artista, obsessionat amb el seu art i molt controlador. Vam imaginar tota mena d’artistes, escriptors, escultors, pintors… però el món de la moda ens va semblar que tenia un no sé què de deliciós i decadent, un món que podia ser molt bell i alhora accessible per a l’espectador. Una vegada que vam començar a llegir i documentar-nos sobre el món de la moda en aquella època, ho vam tenir molt clar.

¿És cert que es va inspirar en Cristóbal Balenciaga a l’hora de crear Reynolds Woodcock?

Vam llegir molt sobre diferents mestres de la costura, com Christian Dior i un gran nombre de dissenyadors britànics de l’època. Daniel té un gran gust per la roba, en el fons crec que té a dins un gran dissenyador, és molt creador amb les mans i és un gran pintor. Per això, un creador de roba no estava gaire lluny de la seva experiència com a artista. Dit això, Balenciaga es va convertir en el nostre heroi per tot el que vam llegir d’ell, pel fabulós llegat artístic que ha deixat i sobretot perquè no solament era un dissenyador, sinó un extraordinari sastre, admirat i reverenciat per la resta dels dissenyadors de la seva època. Dior era excel·lent dissenyant i tenia un fantàstic instint, però Balenciaga coneixia l’ofici des de la base. Hi ha una anècdota molt interessant en la seva vida, quan Givenchy li va preguntar un dia: «Mestre, ¿què puc fer per assemblar-me a vostè?» I ell li va contestar: «Ja és massa tard» (riu). Volent dir que es requereixen molts anys d’aprenentatge de l’ofici per arribar a ser el gran sastre que era ell.

Parla sempre en plural. ¿No va ser vostè qui va escriure el guió?

La premissa bàsica era meva, sí. Però va ser un treball de col·laboració entre Daniel i jo. Escrivia 10 o 15 pàgines i les hi donava a llegir a ell, que les repassava, corregia i hi afegia algunes idees. Jo parlo anglès americà, per això em va ajudar molt tenir Daniel al meu costat polint el guió amb un perfecte anglès britànic.

¿Es va involucrar en el disseny del vestuari?

Completament. Sabent que Balenciaga era capaç de construir un vestit des del principi fins al final, sense l’ajuda de cap modista, Daniel va decidir que no podia simular ser un expert en la costura, sinó que havia d’aprendre a cosir. I això és el que va fer. Va estar treballant gairebé dos anys amb Marc Happel, que és el dissenyador de vestuari del Ballet de Nova York. Amb ell en va aprendre i va treballar en molts dels vestits de la companyia. Després es va proposarcopiar un model de Balenciaga que estava basat en els antics uniformes de col·legi femenins. Va escollir la tela, li va prendre les mesures a la seva dona, que li va servir de model, el va tallar i el va executar ell sol. El resultat va ser magnífic.

Parli’ns del seu procés creatiu. ¿Li arriben fàcilment les idees o pateix bloquejos creatius, com els passa a  tants escriptors? ¿És important per a vostè treballar sempre amb un col·laborador, com en aquest cas Daniel Day-Lewis?

Tinc la sort de no haver patit mai això que en diuen bloqueig de l’escriptor. Sé que existeix, però en el meu cas el problema és justament el contrari. No em paren d’arribar idees, i per això em costa deixar d’escriure i també és perillós, perquè a vegades m’allunyo de la idea original i em fico en terrenys pantanosos (riu). Tenir un col·laborador com Daniel, com la meva productora, Jo Anne, o el meu muntador, Dylan, és molt important a l’hora de centrar-me en el que resulta més important iinteressant, en lloc d’enfilar-me per les branques. En aquest cas l’important era centrar-me en la història d’amor entre aquest home i aquesta dona, la resta era com vestir un aparador. El que sempre miro de fer és agafar el temps perquè aquestes idees em vinguin a la ment. És important tombar-se al sofà i deixar que les muses se t’acostin.

¿Ja té al cap el seu pròxim projecte?

No, ara és el moment d’ajeure’m al sofà i de deixar volar la imaginació.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿S’imagina tornant a treballar amb Daniel Day-Lewis, malgrat que ell hagi anunciat la seva retirada professional?

Això seria meravellós. Sé que ho ha dit seriosament, però també sé que té un gran sentit de l’humor i pot ser que ens estigui prenent el pèl a tots.