Un mescalínic Michaux enganxa al Guggenheim

És una figura extremadament coneguda i reconeguda com a escriptor. També és valorat com a artista plàstic, però menys. Per això les exposicions dedicades a la seva obra gràfica, ingent, sempre han aprofundit en la convergència de la part visual i la literària. Com si els dibuixos tinguessin un caràcter d’acompanyament del seu costat poètic. I no. Henri Michaux (Namur, 1899-París, 1984) va ser un grandíssim escriptor, no n’hi ha cap dubte, però també va ser «un verdader artista plàstic». Ho afirma Manuel Cirauqui, admirador de tota l’obra del belga, a més de conservador del Guggenheim i comissari de L’altre costat, l’exposició que el museu bilbaí dedica al creador.

La mostra tracta Michaux com a creador visual i fuig de tota verbositat. Ni una cita ni una cronologia. I sí molta obra: 220 peces, algunes d’inèdites, i representació de totes les seves sèries fonamentals: els fons negres, els frottages, les grans tintes i, evidentment, els dibuixos mescalínics, els més valorats i els que més curiositat desperten. Els va executar sota els efectes de la mescalina i altres substàncies, com la psilocibina i l’LSD 25. Va ser un exercici d’investigació. «Ell sempre va insistir que no tenia un perfil de drogoaddicte ni de hippy o jonqui. I no era de cap manera un místic buscant sensacions fortes, sinó que explorava el territori psíquic i les possibilitats de la percepció», diu Cirauqui. Ho feia científicament i amb ajuda del neuròleg Julián de Ajuriaguerra. I ho va fer només durant una dècada, del 1955 al 1965. De fet, es definia a si mateix com un «sobri bevedor d’aigua» gens interessat en els paradisos artificials.

Tot això apareix en la seva obra. Una obra que es podria qualificar de moltes maneres: taquista, ratllista, expressionista, informalista... Però tots són estils que Michaux rebutjava. «No li interessava cap dels ismes, i afirmava que si s’hagués de sumar a una avantguarda seria la del fantasmisme». El terme respon a la seva inclinació a buscar la figura a través de l’accident, a través de les formes que prenien per si mateixes l’aigua i els pigments de l’aquarel·la.

La revelació de Klee, Ernst i De Chirico

Encara que la inclinació a l’aparició inesperada de cares o elements corporis es repeteix al llarg de tota la seva trajectòria, també en els dibuixos mescalínics. En aquests dibuixos hi mana un puntillisme fet amb plomí extremadament intens, ràpid i repetitiu, i les figures (els fantasmes, els espectres) emergeixen per l’acumulació de punts.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Viatger (als 20 anys es va enrolar en la marina mercant per conèixer món) i escriptor des del minut zero, la inclinació per l’art li va arribar més tard. Era completament aliè a la tradició naturalista de la pintura occidental i no va ser fins que va conèixer el treball de Paul Klee, Max Ernst i Giorgio de Chirico que va decidir passar a «l’altre costat», va deixar escrit a Pensant en el fenomen de la pintura. D’aquí ve el títol de l’exposició.

La mostra recorre cinc dècades de producció i comença els anys 30. D’abans, si n’hi va haver, no es conserva pràcticament res, però és que Michaux va viure en hotels fins al 1938 i la seva feina seriosa va començar a mitjans dels anys 40 coincidint amb la tràgica mort de la seva dona. A partir d’aquí no va parar. La seva obra gràfica suma 10.000 peces.