Ni tan sols va ser bonic

N’estàvem advertits. Sabíem que als Goya s’hi va a patir per la sort del presentador i a passar vergonya aliena. Però els que admirem Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla ens resistíem a acceptar que el seu provat talent pogués quedar sepultat sota el pes d’una tradició tan ominosa. Quina decepció. Veure la gala d’aquest any va ser com veure una snuff movie protagonitzada per algú a qui aprecies. «Com presenciar el part d’un cavall –va dir el crític Carlos Boyero en un dels pocs gags aprofitables de la nit–. Bonic però fastigós». En realitat, ni tan sols va ser bonic.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Van ser tantes les coses que no van funcionar en l’així anomenada gran festa del cine espanyol (una cerimònia que pretenia fer visible la discriminació de la dona en el sector i que va acabar amb Carlos Saura proclamant que feliç que se sentia «d’estar aquí amb aquesta noia tan guapa» quan va sortir a presentar el premi a la millor pel·lícula al costat de Penélope Cruz) que serà més viable i profitós dedicar els mil espais que li queden a aquesta columna a consignar el més satisfactori d’una nit altament insatisfactòria.

Som-hi. El premi a Carla Simón. Les dedicatòries i agraïments dels membres de l’equip d’Handia, fent servir la seva llengua amb tota naturalitat. Julita Salmerón («¿Què faig jo aquí, una dona insignificant?»). El «camp de naps feminista» de Leticia Dolera. Que algú tingués el bon gust de definir Chiquito de la Calzada en l’In memoriam com a «artista». David Verdaguer. El contundent monòleg de la Terremoto de Alcorcón (presentant, de passada, la seva candidatura per conduir la cerimònia de l’any que ve). I, últim però no menys important, que Marisa Paredes reivindiqués en el seu discurs la memorable gala del 2003, la d’Animalario i el No a la guerra; aquella en què ella mateixa, en qualitat de presidenta de l’Acadèmia, ens va advertir que «no s’ha de tenir por ni de la cultura ni de la llibertat d’expressió ni de la sàtira ni de l’humor; s’ha de tenir por de la ignorància i del dogmatisme». Com han canviat les coses.