A Lovecraft, amb amor

Aquesta és la història de com un sociòpata malaltís, a qui la seva mare va criar contemplat i consentit i li va ensenyar a témer els estranys, es va convertir en un autor reverenciat per un petit cercle de seguidors i que, sense arribar a perdre mai el favor del públic, va acabar convencent la crítica i entrant finalment en el cànon més de 80 anys després. Howard Phillips Lovecraft (1890-1937) no va arribar a veure mai les seves històries de terror, aparegudes en revistes pulp, reunides en un llibre. Així que l’aparició del luxós i voluminós (gairebé mil pàgines) H. P. Lovecraft. Edición anotada (Akal) té alguna cosa de venjança poètica contra el passat.

Editat per l’especialista Leslie S. Klinger, que s’ha ocupat també de les seves mil notes (en tan sols 22 relats, que es diu aviat) i del pròleg, el llibre inclou també una introducció del guionista de còmic Alan Moore, que ha demostrat de sobres ser un fidel seguidor del terror còsmic de l’autor. A part de 300 il·lustracions i diferents annexos, genealogies i cronologies, fins a l’extenuació. Fins i tot els molt devots quedaran sadollats.

Quatre anys abans de la seva mort, als 46 anys, en una de les seves 100.000 cartes –grafòman, va arribar a escriure’n una fins i tot mentre agonitzava– va deixar anotada la seva encertada percepció que potser la seva literatura podia ser «pobra», però estava escrita amb «sinceritat». Allò que en un principi no van saber veure els grans popes de la crítica nord-americana com Edmund Wilson –«L’únic horror de Lovecraft és el seu mal gust i el seu pèssim estil», va dir–. I tampoc, Jorge Luis Borges, que va qualificar la seva obra com a «falsa» i «desagradable», tot i que no pas pocs estudiosos de l’argentí han cregut veure en el conte El Aleph una reescriptura de l’univers lovecraftià.

Cthulu

Perquè aquí hi ha els seus monstres cefalòpodes arribats de l’espai exterior o aquella mitologia de Cthulu que ell no va sistematitzar, com sí que faria Tolkien, sinó que aquesta va ser obra dels seus fervents seguidors, el denominat Cercle de Lovecraft, els seus apòstols, que van donar a conèixer les seves obres amb reverència religiosa. Aquí també hi ha l’horror còsmic i la percepció d’insignificança de l’individu davant un univers que ens supera. Però també el seu llenguatge antiquat i la seva tirallonga d’adjectius, sempre els mateixos, que no ens porta a una inquietud in crescendo, sinó que la tensió i l’angoixa ja estan instal·lades en les primeres línies fins a assolir un superclima esgotador. Aquell abocar-se al buit i veure al fons del no-res el més terrible, l’inefable, perquè no hi ha paraules –¿o Lovecraft no les tenia?– per descriure-ho. Objectivament no és un bon escriptor. Però ¿qui llegeix objectivament? Molts meravellosos estilistes no han superat la prova del cotó del temps. Ell segueix aquí, a les llibreries.

No és estrany que la cultura popular l’hagi abraçat amb amor, especialment John Carpenter, que amb The thing, però especialment amb Al cor de la por, li va fer un rendit homenatge. D’ell n'han begut autors com Stephen King i Clive Baker i també realitzadors com Guillermo del Toro; no en va un dels seus projectes anunciats és l’adaptació d’A les muntanyes de la follia.

Però no tan sols això. A finals del segle XX, autors majors amb una especial connexió amb les concrecions de l’horror han sabut llegir Lovecraft. Joyce Carol Oates és una de les seves grans profetes i no estranya gens que un misantrop com Michel Houellebecq li dediqués un llibre, Contra el mundo, contra la vida, reivindicant-lo i utilitzant-lo com a mirall de si mateix. El francès es va adonar que res millor que el somiador de Providence per exemplificar les nostres pors. «En èpoques de canvi, aquesta por es reactiva –explica el professor David Roas, un dels grans experts locals en teoria de la literatura fantàstica–. Aquí cobra plena vigència l’univers cataclísmic, aquella idea de Lovecraft que anem cap a la nostra destrucció».

I d’una manera més lúdica, però no pas menys apassionada, s’ha de considerar la lovecraftmania que des de tots els punts del planeta concentra cada any els fans de l’autor el NecronomiCon. Que una web ofereixi títols de doctorat de la mítica i imaginària Universitat de Miskatonic a mòdics preus és tan sols la punta de llança d’un gran marxandatge. 

Roas, embarcat en un estudi sobre la recepció de l’autor a Espanya, destaca la vinculació del mestre del terror amb Catalunya. Sorprenent però certa. A saber. Que tan sols dos anys després de la seva mort, el 1939, tot just acabada la guerra civil, Josep Mallorquí Figuerola, és a dir José Mallorquí, el creador d’El Coyote, va traduir a Barcelona les històries de Lovecraft per a una editorial argentina. «El primer idioma al qual es tradueix és l’espanyol», precisa Roas. 

Als anys 50, quan als Estats Units s’havien oblidat completament d’ell, els francesos el converteixen en un autor de culte, com anys abans havien fet amb Poe. En aquesta llengua el llegeix Joan Perucho, que passejant pel costat els bouquinistes del Sena compra El color que va caure del cel i es queda atònit. Arriba fins i tot a escriure un relat, Amb la tècnica de Lovecraft, que més tard i traduït al castellà arribarà a publicar Camilo José Cela a la molt selecta revista Papeles de son Armadans. I amb els anys arribarien més edicions, especialment les ja clàssiques d’Alianza editades per Rafael Llopis, un dels seus grans valedors. 

CLÀSSIC

¿Lovecraft està avui en el cànon? Roas no en té dubtes. No hi ha res més que constatar que ha sigut publicat a l’American Library, el que seria l’equivalent de La Pléiade francesa, i els seus llibres avui no només apareixen en segells tan selectes com Acantilado, sinó directament en aquesta entronització dels clàssics que és Cátedra.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Molta menys passió suscita la persona. És molt probable que avui ni tan sols els fidels admiradors dels seus relats se n’anessin a prendre una copa amb ell. Perquè el cert, ¡ai!, és que va aprendre a consciència la lliçó de la seva mare, que el va atemorir a consciència davant tot el que fos diferent d’un burgès americà d’origen anglosaxó. Va ser un supremacista blanc amb una pràcticament inexistent relació sentimental amb les dones. El mateix any que va morir la seva mare es va casar amb una escriptora deu anys més gran que ell i la cosa no va funcionar, fet que ha despertat no pas poques conjectures respecte a la seva sexualitat. I, no obstant, Sonia Greene, la seva dona distant, va assegurar en un llibre de memòries que «a l’alcova no hi va haver mai problemes».

Posats a imaginar no és difícil pensar que potser Lovecraft avui votaria Trump. Però David Roas, recordant un eslògan que es va fer viral fa un temps, aposta per una possibilitat més divertida. «Vota Cthulu ¿Per què escollir el mal menor?»