Demolidor Metallica

Una de les samarretes oficials d’aquesta gira mostra amb orgull la llegenda Bay Area, thrash since 1981: Metallica llueix galons i recorda els seus orígens en el baptisme del metal extrem a la badia de San Francisco. Els vells i heroics temps, als quals el quartet californià apel·la en aquest enèsim retorn a les arrels, rebut pels fans amb més alleujament que els anteriors, que és Hardwired... to self-destruct, el disc que va presentar ahir en un imponent concert al Sant Jordi, davant un públic que va esgotar les entrades fa gairebé un any.

Els nois de Metallica amb els cinquanta a l’esquena, fent tot el que tenien a les mans per convèncer els seus seguidors que segueixen sent els mateixos, que els seus moments de flaquesa (comercialització, autoparòdia) queden lluny i que els regeix la mateixa i salvatge vibració que fa tres dècades va obrir en canal el món del heavy metal. Si no és així, ho va semblar en una nit en què Metallica va combinar amb fúria i tècnica clàssics i material recent, començant per uns Hardwired i Atlas, rise!, del nou disc, moderadament impulsius. La sessió havia començat, com és costum, amb la cita a la banda sonora d’El bo, el lleig i el dolent, d’Ennio Morricone, tot i que abans la sala ja estava bastant poblada per assistir a l’aquelarre, meitat hard rock meitat metal amb ferocitat vocal gutural, del notable teloner, el grup noruec Kvelertak, 

Quan es va enfonsar el recinte va ser amb la tercera cançó, Seek & destroy, del seu primer disc, Kill ‘em all (1983), mentre la banda, en un escenari situat al centre de la pista (com el de la gira que els va portar el 1996, en temps de Load), veia com els baixava sobre el cap una quarantena de cubs amb imatges dels seus inicis. Caixes que podien cobrar aspecte de monitor de televisió o, a Welcome home, simular que contenien dissortats individus que movien braços i cames intentant escapar-se. 

Canvis de guió

Sorpresa entre els fans quan el grup va atacar la no prevista Through the never, del Black album, seguida d’una amenaça dispensada per James Hetfield: «Si voleu viure per sempre, primer haureu de morir», va anunciar amb motiu de Now that we’re dead, on els cubs van baixar fins a l’escenari i van actuar com a bombos, tocats a l’uníson per tots els membres de la banda. Més material nou amb la pètria Confusion, acompanyada d’imatges de guerra. 

La temàtica antibel·licista és un clàssic de Metallica des dels inicis, com va recordar la totèmica For whom the bell tolls, inspirada en Per qui toquen les campanes, de Hemingway, amb el seu rerefons de la guerra civil espanyola. Halo on fire va portar textures més matisades i un tram final protagonitzat per la desbocada pirotècnia digital de Kirk Hammett, que va ser presentat per Hetfield, igual que els altres companys de banda, com «un amic, un germà». 

Sorpresa rumbera

Metallica pot sorprendre els seus fans amb qualsevol cançó amagada del seu repertori, però era difícil esperar que al Sant Jordi hi hagués marge per a «una mica de rumba catalana», com va anunciar Hetfield. El baixista, Robert Trujillo, d’arrels mexicanes, va voler homenatjar «¡Peret, El muerto vivo!» (en realitat, la cançó és del colombià Guillermo González Arenas), i va procedir a cantar la cançó acompanyat per la guitarra de Hammett i convidant la clientela metalera a entonar allò de «no estaba muerto, estaba de parranda». 

No era el cas, toca aclarir, del pobre Cliff Burton, baixista original del grup, mort el 1986, a qui Trujillo va retre honors recorrent un solo de culte, el d’Anesthesia (Pulling teeth). Més girs inesperats: vigorós assalt a Breadfan, del grup setanter Budgie, procedent del disc de versions Garage inc (1998). D’aquí a Fuel, única cita a la denostada era Load. A Moth into flame, els cubs es van convertir en neons comercials a l’estil Times Square.

Ferits de guerra

Notícies relacionades

El vídeo de l'homenatge de Metallica a... Peret

Barcelona, capital de la innovació social

Per al tram encarat cap al clímax de la nit, Metallica va confiar en dues llargues peces fetitxe, totes dues amb missatge pacifista i polític. Primer, les doloroses contorsions de One i la seva història sobre el soldat paralitzat i amb els sentits anul·lats, que va venir acompanyada per imatges de Johnny va agafar el fusell. Acceleració d’evolució matemàtica, enllaçant els acords finals amb la implacable arrencada de Master of puppets, amb la seva metàfora acusatòria, en la qual tots som titelles manipulats per forces superiors, vociferada a plens pulmons pel Sant Jordi.

Amb la veu ja gastada però encara ferotge, Hetfield va aguantar fins a les últimes municions, un bis que el grup va obrir amb Spit out the bone i que va completar via Black album amb les fites Nothing else matters i Enter sandman. Trofeus d’una banda que, malgrat  les ferides, encara sap com sacsejar un pavelló esportiu i posar-lo de cap per avall.