Boadella llança la piqueta contra Picasso a 'El pintor'

Descavalcar del pedestal un mite té sempre el seu públic. Com més gran és el mite i més destructora i aplatada la piqueta, més fort és l’aplaudiment. Ho va comprovar Albert Boadella dijous al Teatros del Canal enduent-se l’ovació més gran al final de l’estrena de l’òpera El pintor, de la qual firma el llibret i la posada en escena, amb música de Juan J. Colomer. L’objectiu de la demolició és Picasso.

Boadella descriu el pintor malagueny com un venut que prostitueix el seu art per diners i fama. L’acusa d’haver destruït la pintura, d’haver-se inventat el mercat estratosfèric de l’art, d’haver pintat «merda» i de ser el pare dels grafiters. Molt traç gruixut i cap reflexió seriosa sobre el fet artístic.

No obstant, com que de teatre Boadella en sap un munt, la seva òpera està muntada sobre una dramatúrgia ben travada. Un jove Picasso arriba a París mort de gana i de fred. Veu com els ancians Monet i Renoir segueixen gaudint de l’aplaudiment del públic sense que a ell ningú li faci cas. Coneix Fernande, viu la bohèmia i es col·loca inhalant èter. Se li apareix Mefistòfil, Mefis, a qui entrega la seva ànima. Arriben els diners, la fama i les dones. Neix «el mascle pintor» que esgrimeix constantment un pinzell de grans dimensions com a símbol de la seva masculinitat.

UN ÀTILA EN MINIATURA / Un Picasso ancià descobreix que està mort, que s’ha acabat el seu contracte amb Mefis. Sorgeixen Velázquez i el cap d’u-na tribu. El primer l’acusa de ser un Àtila en miniatura que per allà on ha passat no creix la pintura. El segon, d’haver insultat l’art africà. Quan sembla el final de l’òpera, hi ha un retorn a la bohèmia de la joventut, al moment en què s’ha rendit als efectes de l’èter. Fernande el desperta. Comença la carrera que ha viscut en l’al·lucinació.

L’obra, dividida en tres actes, té bon ritme en els dos primers i el desenvolupament està condimentat amb les intervencions del cor i d’un cos de ball amb coreografia de Blanca Li. No obstant, El pintor té un problema de durada. Són dues hores i 40 minuts amb dos entreactes. El segon descans, en què hi va haver algunes desercions, sembla innecessari a menys que es tracti de donar un descans vocal al protagonista, que està tota l’estona en escena, cantant gairebé sempre a la zona més aguda de la tessitura de tenor.

MILLORABLE ESTILÍSTICAMENT / Musicalment, la partitura de Colomer es manté en la tonalitat i la convencionalitat. Música i llibret no semblen un tot que, tractant-se d’òpera, és el que hauria de ser. Una i un altre van per unes vies paral·leles que no acaben de trobar-se. El llibret, el primer que escriu Boadella, és molt millorable estilísticament. Abunden els rebles, en la millor tradició dels rodolins, amb un vocabulari poc creïble en moltes ocasions.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El tenor Alejandro del Cerro (va ser Nearc en el recent Poliuto del Liceu) canta l’extenuant paper del pintor sense defallir en els nombrosos aguts. L’acompanyen Josep Miquel Ramon (Mefistòfil), Belén Roig (Fernande), Toni Comas (Apollinaire/Velázquez), Cristina Faus (Gertrude Stein) i Iván García (El cap de la tribu). La coreografia és de Blanca Li, i el vestuari, de Mercè Paloma. L’orquestra és la titular del Teatro Real i el cor, el de la Comunitat de Madrid sota la direcció de Manuel Coves, que en ocasions donava massa volum al fossat en detriment d’algunes veus que superaven amb dificultats la barrera orquestral.

I l’última gracieta de Boadella. Al final de la representació, abans de menjar-se el món, l’artista renuncia al seu cognom Ruiz pel de… Nicasso.