Ramon Muntaner: operació rescat

Ara fa 30 anys, el 1988, Ramon Muntaner penjava la guitarra i orientava la seva carrera cap a la gestió musical, primer a l’oficina Ressons, de la Generalitat, i després com a delegat de la SGAE a Catalunya, càrrec que conserva actualment. Aquest retir llunyà ha deixat suspesa en el temps una obra que es mereix una operació rescat com la que proposa el recital Cançó de carrer, ideat i dirigit per Joan Isaac, i que es mostrarà avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet, dins de Barnasants.

Un concert en què nou veus recorreran les composicions d’aquest cantant i guitarrista al qual potser no podem anomenar cantautor perquè no va interpretar mai lletres seves, sinó adaptacions poètiques. Joan Isaac ha enrolat en l’aventura Roger Mas, Enric Hernàez, Sílvia Comes, Gemma Humet, Coses, Borja Penalba, Túrnez & Sesé i Rusó Sala, cartell al qual aquests dies s’ha sumat Serrat. Abordaran 17 cançons. «Les que per a mi són més boniques i que representen millor una època», explica Joan Isaac, que ha defensat una «revisió respectuosa amb l’estètica musical del seu temps». Peces, la majoria, procedents de tres àlbums del trobador de Cornellà: Cançó de carrer (1975), Presagi (1976) i Veus de lluna i celobert (1978).

PARAL·LELISMES AMB JOAN ISAAC

Les carreres de Joan Isaac i Ramon Muntaner presenten paral·lelismes: tots dos van debutar amb dos singles llançats l’any 1974: Rèquiem i Decapitacions XII, respectivament. Dos anys abans, l’un i l’altre s’havien presentat al concurs Promoció de Noves Veus, a la Cova del Drac. I va guanyar Muntaner. «Merescudament», apunta Joan Isaac, que va quedar segon amb el seu grup Nosaltres. Els uneix haver format part, «amb Marina Rossell i Coses», del que ell anomena una «generació coitus interruptus». Alguns van deixar la música als anys 80. Temporalment, en el cas de Joan Isaac, que recorda Ramon Muntaner com «un noi tímid que, quan trepitjava l’escenari, tenia una força enorme, amb un crit gairebé raimonià en cançons com Aquesta remor».

Aquesta actitud enèrgica, sumada a arranjaments que podien incloure exploracions progressives, porta Roger Mas a atribuir  «un punt rocker important» a Muntaner. «Vaig trobar en ell algú capaç de connectar els meus referents, Pau Riba i Sisa, amb Els Setze Jutges», raona el cantautor de Solsona, que es renya a si mateix per haver descobert tard els seus discos. «Amb 25 o 26 anys», confessa. Gemma Humet, en canvi, malgrat haver nascut precisament el 1988, diu haver-lo sentit de petita a casa. «I al començar a cantar en els recitals incloïa la seva adaptació de Valsinha, de Chico Buarque», recorda. Si bé la seva favorita és La plaça del diamant.

DE TROBADOR A GESTOR

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’homenatjat no sortirà a cantar al Teatre Joventut. «Estic molt desentrenat. Des de l’any 1988 no he cantat ni a la dutxa», fa broma Ramon Muntaner, que deixa clar que aquest recital «no és el preludi d’un retorn». Guarda «un gran afecte per aquella època», però recorda que ja fa més anys que és gestor cultural (28) que els que va durar la seva carrera en la música (20). Es declara, això sí, «sorprès, content i agraït» per la iniciativa.

Evocant la seva obra, destaca l’evolució del seu so d’un àlbum a un altre. «Una primera etapa més rockera, una segona acústica, i la tercera molt jazzística», rememora Muntaner, que va cantar intensament Martí i Pol quan encara no s’estilava. Al Teatre Joventut es deixarà sorprendre: no ha intervingut ni en la selecció de cançons ni en els arranjaments. «No voldria sentir-me com l’autor teatral que va cada dia als assajos per donar instruccions i renyar el director».