Joaquín Rodríguez: "El pernil ibèric agrada fins i tot als de la CUP"

Joaquín Rodríguez pilota avions, però en la seva joventut va ser baixista de Los Nikis, la popular banda madrilenya de punk-pop. Si les estrelles de la moguda eren pijos disfressats de punks, Los Nikis van prescindir de la disfressa. Amb els seus pols i repentinats semblaven més alumnes d’ESADE que una banda de rock&roll. I és que Los Nikis sempre van ser «fastigosament normals». L’actitud ludicogamberra, les lletres «sobre xorrades» i el posat simpatiquet els van convertir en favorits d’una escena plena de posturejos. Los Nikis eren els Siniestro Total que podies portar a casa dels sogres. Canalles i madridistes fins a la medul·la, potser no haurien sortit vius de les festes de Gràcia, però a la pell de brau van ser aclamats des del 1982 fins al 1989, i encara avui són un grup de culte.

–«La moda es en rojo y amarillo», «seremos de nuevo un imperio»... El vostre hit El imperio contraataca

–¿A quina meitat de Catalunya et refereixes exactament?

–Una de les preguntes més cremades que es pot fer a Los Nikis és: ¿sou de dretes? Així que la farem, per tradició.

–I per tradició et respondré el que he contestat sempre: que no.

–David Summers va declarar que «ser espanyol és de puta mare: el Reial Madrid, el pernil ibèric…». ¿Què opines d’aquesta brillant reflexió?

–Això del Reial Madrid pot generar certa divisió d’opinions, però el pernil ibèric agrada fins i tot als de la CUP. 

–Fem un gràfic del punk espanyol dels anys 80: Hombres G, en un extrem; Eskorbuto, a l’altre. ¿On cauen Los Nikis?

–A un metre dels Hombres G i a 3,5 metres d’Eskorbuto. 

–A La Edad de Oro,

–És un elogi encertat. La música és molt simple i les lletres tenen molts dobles sentits perversos. Alerta, l’única que no en té, El imperio contraataca, és de la que n’han tret més suc.

–Sortiu a la secció Fills predilectes

–Poca cosa, la veritat. Nosaltres vivíem en una urbanització bastant pija que era al terme municipal d’Algete, però molt apartada del poble. Una vegada vam tocar a la plaça major i un regidor ens va fer parar La amenaza amarilla per donar els premis del motocròs. I això dol, sobretot quan la cançó dura dos minuts exactes.

–El binomi pop + conya pot gestar grups com Siniestro Total i Los Nikis o, travessant la frontera de la chirigota, Los Inhumanos i Mojinos Escozíos. ¿On es troba el punt de no retorn?

–Si fas sevir la paraula conya, és un símptoma inequívoc que ja has passat aquest punt.

–Al teu llibre NPI de música 

–No és un clatellot a Héroes del Silencio. Em vaig inventar un grup [Mártires de la Penumbra] que representés tot el que no puc suportar. Hi ha grups d’ara que no són responsables de crims contra la humanitat, però que per la manera de cantar sembla que n’hagin sigut víctimes. Em refereixo a l’estil intens i torturat de Vetusta Morla, Izal, etcètera.

–Fèieu la sensació que éreu gent normal. ¿Ho éreu o es tractava d’una façana?

–Érem fastigosament normals. Fa poc vaig llegir que hi ha un moviment posterior al hipster que es denomina normcore. Bé, nosaltres vam inventar el normcore el 1980. 

–¿Quina cançó pròpia et fa cruixir les dents i tapar-te les orelles?

–Moltes, gairebé sempre per la lletra. Allò de repetir Ernesto 50 vegades em fa sortir una granissada. Tampoc m’agraden moltes lletres del Más de lo mismo.

–¿Has estat alguna vegada a punt de morir?

–Quan vaig fer la mili vam anar de maniobres als Monegres. L’única manera d’escapar de la zona d’acampada era portar ben visible un rotllo de paper higiènic. Amb aquesta argúcia feia excursions de diversos quilòmetres. En una d’aquestes vaig ser interceptat per un Jeep. Un tinent atònit i alarmat em va preguntar: «Però ¿què fas per aquesta zona?». Jo li vaig ensenyar el rotllo: «Buscava un lloc per cagar, tinent». Em van fer pujar al Jeep i ens en vam anar corrent. Em van dir que estaven fent una última revisió a la zona perquè l’artilleria l’havia de deixar planxada al cap de 10 minuts. I així va ser. 

Notícies relacionades

Diego Vasallo: "Encara no sé de què parla la lletra de 'Jardín de rosas'"

Bernardo Vázquez: "Els crítics musicals són cosins germans dels tertulians"

–¿Què has fet avui?

–M’he llevat a les sis. He anat a Viena i he tornat. Els Alps estaven espectaculars i he tingut una animada conversa sobre música amb el copilot. Un dia rodó. Fins que has vingut tu i has utilitzat la paraula conya. Eh, no t’enfadis, que estic de conya. H