Pires i Cambra llueixen al costat d'una grisa OBC

Era una vetllada rica en contrastos. Potser massa perquè tot funcionés amb precisió. No és difícil imaginar-se la complexitat de la preparació d’un programa com el d’aquest cap de setmana a l’Auditori amb conceptes tan diferents. El salt de l’estrena de la tecnològica Deus ex machina de Ferran Cruixent a la imponent Simfonia, núm. 1 de Johannes Brahms, passant pel Concert per a dos pianos i orquestra, núm. 10 de Wolfgang Amadeus Mozart amb la mítica Maria João Pires i l’ascendent Ignasi Cambra com a solistes, era massa gran. I va ser que els resultats no van passar, pel que fa a la formació dirigida per Kazushi Ono, de discrets, amb una evident falta d’ajustos que va perjudicar els resultats del conjunt.

El poderós desplegament sonor de l’obra de Cruixent va requerir tot el bloc orquestral, a més dels arxius d’àudio MP3 preparats pel compositor i descarregats als mòbils dels músics per ser utilitzats en el concert com una forma d’interacció. Sons com el del codi morse, el batec de 60 pulsacions per minut i la melodia d’un despertador es barregen amb el dels instruments i creen efectes i sensa­cions que mostren la dependència humana de la tecnologia. Un repetitiu minimalisme no va restar interès a aquesta innovadora immersió en el ­cyberg singing ­(cibercant), usat per primera vegada per l’autor a Cyborg, obra amb què va obrir una tetralogia que es tanca ara amb el prometedor debut de Cruixent amb l’OBC.

El plat fort era l’actuació de Pires (abans d’actuar al maig amb l’Orquestra de París i de tornar a fer-ho el febrer del 2019 amb els Nocturns de Frédéric Chopin amb Ibercamera) acompanyada per Cambra. El pianista barceloní forma part del seu projecte Partitura, que promociona nous talents. La seva actuació al costat de l’excelsa intèrpret en el concert mozartià va ser un joc de complicitats.

Bon gust de boca

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

El resultat de la conjunció, amb la prodigiosa portuguesa com a veu cantant, va resultar correcte. Ella va exhibir una sensibilitat de lluminós so, directe i sense artificis, i va intentar sempre buscar generosament l’equilibri amb el seu deixeble. Cambra va resoldre amb correcció el seu rol, i això ja és molt, perquè és difícil equiparar-se a una artista tan gran. El timorat acompanyament de l’OBC, que intentava no pertorbar el diàleg entre els solistes, va minvar una mica el resultat. Les afectuoses aclamacions del públic als intèrprets van deixar un bon gust de boca abans que els pianistes oferissin un bis amb el primer moviment de la Sonata per a piano a quatre mans K381 de Mozart.

La recreació de simfonia de Brahms, un dels eixos de l’actuació d’Ono sobre l’orquestra, va resultar menys estimulant que en altres ocasions. La força del rerefons èpic de l’obra es va manifestar sobretot al final, que és on l’OBC va mostrar totes les seves qualitats.