'Romeu i Julieta', entre el nord i el sud

La història d’amor tràgic de Romeu i Julieta arriba al Liceu amb una versió ambientada en l’època d’Allò que el vent s’endugué, en ple conflicte entre el nord i el sud dels EUA. Coincidint amb el dia dels enamorats, aquest dimecres la impressionant parella formada pel tenor albanès Saimir Pirgu i la soprano russa d’origen tàrtar Aida Garifullina protagonitzarà al Liceu la primera de les vuit funcions previstes d’aquesta coproducció amb l’Òpera de Santa Fe (EUA), dirigida escènicament per Stephen Lawless, amb Josep Pons al capdavant de l’Orquestra i el Cor del Gran Teatre.

La guerra de secessió va coincidir amb la creació d’aquesta gran opera francesa de Charles Gounod, estrenada a París el 1867. Aquest va ser un dels motius que van portar el director d’escena a traslladar d’època la història d’amor impossible entre membres de bandes rivals de la Verona medieval. El llibret de Jules Barbier i Michel Carré, els mateixos llibretistes de Faust, és fidel al text de William Shakespeare en què es basa, però hi inclou escenes noves.

Alguns canvis

A diferència de l’obra teatral, per exemple, hi ha un últim cant a l’amor entre els protagonistes quan ella es desperta a l’acte final. A l’òpera, el verí encara no li ha pres la vida a Romeu, i això permet al compositor brindar l’última i més dramàtica escena entre els amants. Els seus duos estan entre els més destacats, amb peces com O nuit divine! i Nuit d’hyménée, al costat de cèlebres melodies com Je veux vivre, un alegre vals de Julieta, i la cavatina de Romeu Ah, ­lève-toi soleil.

Saimir Pirgu i Aida Garifullina desprenen una química especial, a dins i a fora de l’escena. Encara que només han coincidit fins ara a Viena, cantant L’elisir d’amore, sembla que siguin ànimes bessones. Tots dos han tingut carreres semblants. Tots dos van debutar molt joves. Tant ell, als 36 anys, descobert per Claudio Abbado i deixeble de Luciano Pavarotti, com ella, de 30 anys i per a molts la nova Anna Netrebko, estan fent una gran carrera. «Les nostres veus empasten molt bé i a més hi ha molt bona connexió entre nosaltres, que sempre és millor quan cantes a l’amor», afirma la soprano, que en el seu debut al Liceu alternarà funcions amb Katerina Tretyakova.

«L’Aida i jo tenim no solament la gran capacitat vocal i actoral que exigeix aquesta òpera. Estic preparat per assumir aquesta obra de cinc actes on canto des del principi fins al final», afirma Pirgu, més conegut al Liceu, on va debutar la temporada 2011-2012 amb La bohème i va actuar en la passada amb Macbeth. Els seus personatges evolucionen al llarg de l’obra. Van perdent ingenuïtat a mesura que els tràgics esdeveniments a partir del tercer acte els obliguen a madurar. «Per sort, Gounod, a diferència de Giacomo Puccini, et va preparant de forma gradual per arribar al final i donar-ho tot», afegeix.

Pons, feliç de comptar amb una parella de cine, destaca la dificultat dels pianissimos. «Gounod obliga a cantar de forma diferent, amb uns pianissimos portats al límit. Per sort, tenim veus precioses, fresques i joves, capaces d’oferir la paleta d’aquest tipus de música: tots els colors, la riquesa d’harmònics i el control tècnic per canviar de dinàmica i passar de cantar fort a pianissimo».

Elegant i perfumada

Segons Pons, director musical del Liceu, aquest títol és un magnífic exemple de l’òpera francesa, un estil que va haver de buscar el seu lloc entre la supremacia de l’òpera italiana i la puixança de l’alemanya, que comença amb ­Fidelio, de Ludwig van Beethoven, i després arrasa amb Richard Wagner. «França volia trobar la seva pròpia veu i va començar a desenvolupar-la amb Hector Berlioz als anys 30. Gounod s’inspira molt en ell. Malgrat estar terriblement influïts per l’òpera italiana i l’alemanya, compositors com Gounod miren de trobar la seva pròpia veu».

Aquest va ser l’origen de la grand opéra a França, amb el seu llenguatge romàntic, de grans dimensions i amb molta varietat estilística. «Sobre un sistema harmònic i un llenguatge que és aparentment el mateix, incorpora una manera de tocar diferent. És més elegant, perfumada, amb perruca, per dir-ho més literàriament. S’aparta de la música més robusta alemanya i del so més arrelat a la terra de la italiana, més aspre que el de l’òpera francesa, plena de petits matisos».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La música de Gounod va directa al cor. És impossible no emocionar-se amb aquesta òpera centrada en la història d’amor de la parella més famosa de Verona. Lawless la situa en un espai mortuori. Parets plenes de làpides emmarquen una escenografia on entren i surten diferents elements. L’aspecte ombrívol d’un cementiri és ideal per a l’últim acte i també per al pròleg. «L’òpera comença amb el funeral de Romeu i Julieta. La història s’explica a manera de ­flashback», comenta Lawless, admirador de Gounod i de la seva sàvia barreja d’estils. «La seva obra comença com una òpera còmica i a mesura que avança es torna més fosca i serio­sa». Els contrastos entre el conflicte polític i personal de l’obra, els aspectes més còmics i els tràgics, s’intenten reflectir en escena.

El 'brexit' i Trump

Romeu i Julieta són víctimes d’una situació, d’un món dividit entre famílies rivals. «Aquesta divisió segueix present avui. Quan muntava l’òpera es va votar el brexit, que està causant un terrible conflicte. I després l’elecció de Donald Trump ha creat més divisió. Ho he volgut ressaltar a la producció», sosté el creador britànic. D’aquí ve el seu interès per situar l’òpera en un marc més ampli que el de les famílies de Verona. «Hi ha molt d’odi a Anglaterra en aquests moments. El nostre deure com a artistes és fer al revés que els polítics. Utilitzar l’art com a antídot a la política», afirma Lawless, marcat per la seva vida a Irlanda del Nord. «Vaig treballar a Belfast. Quan sortia al carrer sempre hi havia soldats amb metralletes. Per sort allà la gent es va adonar que amb la violència seria impossible canviar res i només perpe­tuaria una espiral letal».