Yung Beef, la festa més fosca

Fernando Gálvez Gómez, més conegut com a Yung Beef, vol els diners i vol la fama, però vol aconseguir tot això a la seva manera. El membre més carismàtic de la saga PXXR GVNG/Los Santos, líder de l’escena trap nacional, està creixent en acceptació popular sense abandonar la foscor sonora i lírica, sense acceptar totes les peti­cions d’entrevista i sense seguir, en fi, totes les normes del joc; només aquelles que li interessi seguir en un moment particular.

Per això no sorprèn que la seva actuació a l’Apolo, dissabte a la nit, no es desenvolupés a l’escenari, sinó sobre una gran gàbia col·locada al centre de la pista. Des de l’interior, la disc­jòquei canadenca Brat Star havia caldejat prèviament l’ambient amb hits de Bhad Bhabie (la Daniela Bregoli a qui canta Yung Beef en la seva nova mixtape), Cardi B o Speaker Knockerz: selecció implacable cosida amb habilitat i efectivitat.

Poc després de l’escalada de Yung Beef i l’MC addicional Hakim a la gàbia, la il·luminació de la sala es va reduir i vam quedar gairebé a les tenebres. És la classe d’ambient que necessitava la presentació ­d’A.D.R.O.M.I.C.F.M.S. 4, més cançons ­sobre nits fosques de l’ànima i maniobres (o tripijocs) que se solen fer amb poca llum. Les bases, disparades per Brat Star, sonaven especialment abrasives aquesta nit, en part perquè el volum semblava a l’11, com agradava al grup heavy semifals de This is Spinal Tap.

Tot bastant punk, però només fins a un cert punt. Si Yung Beef enganxa com enganxa, és per la seva estranya visceralitat; i això es perd en uns directes en què canta sobre les seves pròpies veus, una mica com Beyoncé en la inauguració presidencial de Barack Obama el 2013 i Rihanna amb Calvin Harris a Coachella 2016. És una tàctica que rebaixa la intensitat i la sensació de perill. Les veus segueixen el seu curs, faci el que faci ell.

Oblidar-se de tot

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Es va advertir algun gest de desconcert davant aquesta idea de concert, gairebé un ­showcase magnificat, però la majoria del públic no va semblar molest, segurament perquè sabia a què venia: també PXXR GVNG solien funcionar en viu d’aquesta manera, anteposant el caos i la festa a les demostracions de destresa tècnica. La idea principal era cridar (no cantar) cançons i passar de tot i oblidar la teva pròpia vida durant una hora. Feia un tuf exagerat de porro.

Només fa una mica més d’una setmana que va sortir la nova mixtape, però el públic va rebre aquestes peces de nou encuny (Daniela Bregoli, la gairebé taciturna EFFY, Me perdí en Madrid per partida doble, el ­reggaeton d’Infierno, Rosalía) amb tanta passió com les més antigues, entre les quals van caure la inevitable Beef boy i una irresistible al·lusió al supergrup trap Los Alemanes com Nike ­Tiburon. Aquesta nit, les veus més vives les van posar els fans.