Entre l'avantguarda i la protesta

Cine, art i política. El transparent títol escollit per la Fundació Vila Casas per a l’exposició sobre Pere Portabella a Can Framis serveix també per donar nom al minicicle que la Filmoteca de Catalunya dedicat al cineasta des del demà i fins al 28 de febrer. Realitzador inusual no només en el nostre context, sinó també en el de les cinematografies europees d’avantguarda, va ser un dels exponents més representatius de l’Escola de Barcelona. Aquell no era un moviment en el sentit estricte de la paraula, com la Nouvelle Vague o el Free Cinema britànic, i a més es va oposar a un altre de més consolidat, el del mesetari Nuevo Cine Español representat per Carlos Saura, Angelino Fons i Basilio Martín Patino.

En les pel·lícules experimentals de Portabella es resumeix la visió més radicalitzada d’aquella escola barcelonina que proferia aïrades respostes al règim franquista tant en les sessions nocturnes de la discoteca Bocaccio com en la realització de films combatius des de diverses perspectives.

Portabella va escollir l’estranya poesia de Joan Brossa i l’alambinada composició musical de Carles Santos com a suport per a Umbracle (1971), que inaugura el cicle en una sessió que és, a més, homenatge al músic castellonenc desaparegut al desembre. Plans de Christopher Lee, acabat de  sortir d’una de les millors pel·lícules de Portabella, Vàmpir-Cuadecuc (1970), observant els cossos dissecats al Museu de Zoologia de Barcelona mentre diversos companys de viatge de Portabella parlen sobre la censura cinematogràfica espanyola. Reflexions polítiques directes i imatges poètiques i metafòriques, un dels grans llegats de l’obra del cineasta.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Vàmpir-Cuadecuc, exercici de metallenguatge realitzat durant la filmació de la pel·lícula de Jesús Franco sobre Dràcula, amb Lee en el paper de l’etern vampir, resulta modèlica per examinar la postura de Portabella davant el fet cinematogràfic: aquí és una reflexió social i política a partir d’una imatgeria tremendament popular.

El cicle de la Filmoteca prossegueix amb els seus dos últims llargmetratges de ficció (tot i que la ficció, en oposició al documental, sigui un terreny abstracte en l’obra de Portabella): Pont de Varsòvia (1989) i El silenci abans de Bach (2007), o el zenit d’aquella independència del cine català que, els últims anys, tan sols ha aconseguit Albert Serra, que participarà, amb el director de fotografia Tomàs Pladevall i el teòric Josep Maria Català, en la taula rodona que posarà fi a l’homenatge. H