Una ració de 'Sopa de pollastre i ordi' a la Biblioteca de Catalunya

En una afortunada coincidència temporal amb el cicle que la Filmoteca dedica al cineasta britànic Ken Loach, la Biblioteca de Catalunya estrena demà Sopa de pollastre amb ordi, una compromesa obra firmada pel dramaturg anglès Arnold Wesker, un dels pilars de l’anomenat kitchen sink drama que als anys 50 i 60 va portar als escenaris la vida de la classe treballadora del seu país. El text retrata el desencant d’una família comunista d’origen jueu que veu finalment aixafats els seus ideals per una societat que es troba en constant canvi.

El muntatge s’obre i es tanca amb dos fets de rellevància històrica: comença el 1936 amb la denominada batalla de Cable Street al West End de Londres, en què grups d’obrers es van enfrontar a una manifestació de la Unió Britànica de Feixistes i als policies que la custodiaven, i s’acaba el 1956 amb la invasió soviètica d’Hongria després d’un aixecament anticomunista. 

«Vam escollir el text fa un any, captivats per aquest missatge final sobre la necessitat de posicionar-se individualment, que és el que fa cada personatge, malgrat les contradiccions de l’exterior», afirma Ferran Utzet, el director. Els esdeve-

niments viscuts a Catalunya en els últims mesos fan ressonar el text d’una forma especial, tot i que s’ha mirat de fugir de qualsevol comparació. «És una obra oportuna però no oportunista. En unes circumstàncies en què tot el país està revisant el seu compromís polític i què significa estar compromès, és interessant veure les preguntes que planteja Wesker». 

Desencant obrer

L’autor reflecteix el desencant de la classe obrera a Anglaterra després de la segona guerra mundial, quan el creixent pes obtingut pels Estats Units a Europa de la mà del pla Marshall, per un costat, i la brutalitat de l’estalinisme, per un altre, van enfonsar l’esperança en un model de societat més just i solidari. «L’obra parla de com gestionar la decepció davant un món que no acaba sent el que hem somiat», assenyala Utzet, que torna a la Biblioteca de Catalunya després d’Un obús al cor, Dansa d’agost i Traduccions-Translacions. Amb Llàtzer Garcia ha realitzat una adaptació que ha eliminat els elements secundaris. «Hem anat a essencialitzar l’obra, amb set actors, conservant-ne l’esperit però abreujant-la», detalla. El text de Wesker, d’enorme potència, forma part d’una trilogia inspirada en la seva pròpia família. D’altra banda, però, les dues altres parts, titulades Les arrels i Estic parlant sobre Jerusalem, també aporten elements a l’adaptació.

La posada en escena concentra l’acció en un quadrilàter de 16 metres quadrats que representa l’humil menjador de la família Khan. «Volem que el muntatge arribi a l’espectador com un cop de puny», afirma el director. «No és una obra de grans discursos perquè tot està circumscrit a l’àmbit familiar i domèstic», afegeix. És allà on l’àlter ego de l’autor –el personatge de Ronnie, que interpreta Pol López– mama des de petit el compromís polític i la militància dels seus. Completen el repartiment d’aquesta proposta Màrcia Cisteró (la mare, fervent defensora dels seus ideals d’esquerres), Lluís Villanueva (el pare), Maria Rodríguez (la filla gran), Josep Sobrevals, Ricard Farré i Míriam Alamany. Tant el vestuari com l’escenografia de Josep Iglesias s’allunyen del costumisme.

Desgast de les idees

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per López, l’obra parla d’un tema universal: el desgast de les idees. «El meu personatge creix molt ben adoctrinat en una casa on es parla constantment de política, socialisme, amor, solidaritat i democràcia. Però amb el temps, totes aquestes paraules van perdent sentit per a ell», afirma.

A mesura que passen els anys, els personatge busquen nous camins per gestionar les contradiccions. Uns opten per allunyar-se de tot i instal·lar-se al camp, mentre que altres s’abandonen, i hi ha qui al final s’adapta al sistema. Aquells que es mantenen més fidels als seus ideals són els que més pateixen. Les posicions més enfrontades al final són les de Ronnie, el fill petit que acaba adonant-se’n de la fragilitat de tot, i Sarah, aquella mare lluitadora i insubornable. López destaca la importància que tenen els vincles familiars: «L’obra desprèn una profunditat optimista. Des de l’amor entre pares i fills es pot entendre tot, fins i tot les contradiccions».