Sentir-se com una abella

¿Què sent una abella al ficar-se en una flor? Una intensa olor i la sensació d’empastifar-se de pol·len. És fàcil experimentar-ho. Només cal posar el cap en una de les esferes plenes de lliris, orquídies, ginesta... que pengen a les sales de la Fundació Miró. La peça, Relacions mutualistes, la firma Jerónimo Hagerman i no només permet una vivència immersiva en el món de les abelles, sinó també canviar d’escala. Empetitir. Deixar la visió antropocèntrica del món i empatitzar amb aquests insectes vitals per a la subsistència del planeta. És la primera de les obres que mostra Beehave, l’exposició que el centre de Montjuïc inaugura demà i que incideix en això, en la supervivència de les abelles i la supervivència de la humanitat. Doncs, segons els científics, totes dues van unides. I en conseqüència, totes dues estan amenaçades. Són molts els perills que persegueixen l’espècie, com el canvi climàtic, els pesticides, la vespa asiàtica i la varroa, un paràsit importat que fa estralls entre els pol·linitzadors.

«Hem d’aprendre a conviure i a treballar en equip, que és el que fan les abelles. Són unes grans mestres, conèixer-les és estimar-les». Paraula de Martina Millà, comissària de l’exposició. Una mostra pluridisciplinària que reuneix científics, artistes i apicultors, les obres dels quals s’han creat expressament per a un projecte que ha durat dos anys i que a Millà li va costar arrencar. Temia una resposta al seu plantejament del tipus: ¿hi ha artistes que s’interessin per les abelles? Resulta que sí que n’hi ha, com Anne Marie Maes, que fa anys que treballa amb les colònies d’abelles urbanes com a vehicle per a noves pràctiques artístiques. De fet, la creadora té a casa seva, a Brussel·les, un jardí de plantes de la mel, ruscos i un laboratori. A la mostra exposa diverses peces, entre elles una que permet conèixer de què fa olor un rusc.

Apicultura urbana

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Els experiments de Maes són impossibles a Barcelona. La pràctica apícola està prohibida. Només hi ha tres ruscos a la ciutat: a la Ciutadella, a Montjuïc i a Collserola. I fins al 20 de maig, mentre duri l’exposició, un quart al terrat de la fundació. Han aconseguit els permisos i la seva presència obeeix a dos motius. Per un costat, està estretament relacionada amb Eixams, de Xavi Manzanares i Àlex Muñoz. Una instal·lació multisensorial connectada amb aquest rusc que permet sentir corporalment, a partir de la vibració, i sonorament el brunzit, mentre se n’observa l’activitat a través d’una càmera. Per un altre costat, es tracta d’una manera de posar sobre la taula el tema de l’apicultura urbana: ¿Què passaria si es permetés a la ciutat de Barcelona? Res, moltes ciutats llueixen ruscos i algunes, com Nova York, en llocs tan emblemàtics com el terrat del Waldorf Astoria.

Al març, deu projectes més s’estendran per la ciutat amb l’objectiu de pol·linitzar-la perquè floreixi el debat. Hi haurà des d’activitats sonores amb converses reproduïdes en la freqüència en què hi senten les abelles, fins a una pancarta reivindicadora de les abelles obreres a la manifestació de l’1 de maig. La resta és aprendre; aprendre, per exemple, que les abelles no veuen el vermell, o que tenen una mitjana de vida de 42 dies, més curta a l’estiu que a l’hivern. ¿Per què? A l’estiu volen més i es desgasten més. De fet, hi ha científics que afirmen que la seva trajectòria vital es pot mesurar en quilòmetres volats.