Guillermo del Toro: "Alguns troben Jesús; jo vaig trobar Frankenstein"

A la cartellera des d’avui, la seva desena pel·lícula va camí de convertir-se en aquella per la qual serà més universalment aclamat. La forma del agua, història d’amor entre una jove muda i un humanoide amfibi verd i viscós, ja li va proporcionar el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia i ara, amb 13 candidatures, aspira a arrasar als Oscars. En la cinta incideix en una idea que tota la seva filmografia vehicula: que les monstruositats son necessàries  en les nostres vides, i extremadament belles.

–¿Per què 'La forma del agua' es diu així?

–Ningú ho diria si es té en compte la meva mida, però soc molt bon nedador. I a diferència de la resta de la gent, que somia que pot volar, des que era nen jo sempre he somiat que vivia sota l’aigua; encara em succeeix. Com una morsa. A més a més, l’aigua és l’element més poderós que existeix, perquè per la seva naturalesa fluida no hi ha res que l’aturi. I perquè no té forma, agafa la del recipient que ocupa. I exactament això mateix es pot dir de l’amor. Pots enamorar-te d’algú 15 anys més gran que tu, o d’algú del teu propi sexe o amb una creença religiosa o una ideologia política diferent de la teva. L’amor aconsegueix trencar tots els obstacles.

–¿És conscient que molts no esperaven de vostè una pel·lícula tan romàntica?

–¿Què puc dir? Soc un ximplet romàntic. I és una pena que parlar d’amor avui dia sigui gairebé impossible. Vivim en un món en què tot, des de l’emotivitat fins a la intel·ligència, ha sigut substituït pel cinisme. I això ens està fent molt de mal. En tot cas, els Beatles no poden estar equivocats: l’amor és la principal força de la naturalesa, per definició.

–¿Com defineix vostè l’amor?

–Estimar és mirar l’altra persona i no veure les seves imperfeccions o no veure les coses que canviaríem d’ella. Estimar és celebrar la diferència, i això és el que jo he fet al llarg de tota la meva carrera. La forma del agua és una versió de La bella i la bèstia en la qual, al final, la bèstia no es converteix en un maleït príncep. És un monstre fins al final.

–¿Per què aquesta obsessió amb els monstres?

–Algunes persones troben Jesús; jo en canvi vaig trobar Frankenstein. Els monstres són criatures evangèliques per a mi, la raó per la qual estic viu i més o menys bé del cap. Quan era petit, aquestes criatures em van fer sentir que jo era com elles, i que podia encaixar en algun lloc, encara que fos un imaginari i grotesc. Des de molt petit vaig comprendre que els monstres són molt més amables i civilitzats que els monstres que viuen dins de cada ésser humà. I al llarg de la meva carrera, a través de les bèsties he pogut exorcitzar la monstruositat que hi ha dintre meu. El problema és que, quan negues ser un monstre, et comportes com un. Per això la criatura de Frankenstein és com Jesucrist: un màrtir que vam sacrificar pels nostres pecats. I, dia a dia, seguim crucificant els que no s’ajusten a la nostra idea del que és normal.

–¿Fins a quin punt La forma del agua és un acte de protesta?

–És un reflex de la narrativa política dominant, que es basa en l’oposició entre «nosaltres» i «ells». Ells són els altres, els monstres, aquells a qui s’ha de culpar per tot: els mexicans, els gais, les minories... Cada dia, a les notícies i a les xarxes socials, se’ns incita que temem el proïsme i l’odiem. Jo he fet aquesta pel·lícula a manera d’antídot de Trump, i d’aquella por i aquell odi, i de la ràbia i la sospita i l’escepticisme amb què ens mirem els uns als altres.

–¿Per què va decidir llavors ambientar-la en la guerra freda?

–Vaig pensar que si la situava en el present s’assemblaria massa a tot el que ens expliquen els noticiaris. En canvi, si dic: «Hi havia una vegada el 1962…», la pel·lícula immediatament es converteix en un conte de fades. A més a més, l’època en què transcorre és un període molt important en la història dels EUA perquè va ser llavors quan, en molts aspectes, el país va començar a construir el mite de la seva pròpia grandesa. La segona guerra mundial s’havia acabat, hi havia una gran prosperitat econòmica, a cada casa hi havia una televisió, la carrera espacial estava en ple impuls... Aquesta és la idea del país que Trump reivindica quan parla de tornar a fer Amèrica gran una altra vegada. El problema és que, sota aquella façana, tot estava podrit, igual que ho està ara. Per aquest motiu, dir que Trump és un càncer és massa fàcil. El tumor ja existia en els temps d’Obama.

–¿S’ha sentit discriminat als Estats Units?

–És clar. En moltes ocasions, al passar pels controls d’immigració, m’he sentit com en L’Exprés de mitjanit. I durant molt de temps, si algun agent de trànsit m’aturava al volant, quan  entien el meu accent es posaven tensos. M’han dit coses com «ves-te’n al teu país» moltes vegades. I a Hollywood, per exemple, durant els anys 90 només m’oferien pel·lícules de narcotraficants o mariachis. No entenia res. Ha plogut molt des d’aleshores.Afortunadament. Soc un senyor gran de 52 anys i 135 quilos. A més a més, no necessito diners: vesteixo com un vagabund, condueixo un cotxe vellíssim, no tinc una illa privada ni un jet privat. Només gasto diners en ninotets. Sempre he fet les pel·lícules que he volgut; ara, en canvi, només faig les pel·lícules que necessito fer.

Notícies relacionades

'La forma del agua': el (fantàstic) amor al cine de Guillermo del Toro

Guillermo del Toro: l'amic dels monstres

–¿I per què necessitava fer 'La forma del agua'?

–Perquè totes les meves pel·lícules anteriors eren reflexos de la meva infància; aquesta és la primera que reflecteix el que sento com a home adult: que hem de comunicar-nos i estimar-nos. A més a més, el meu cine previ parlava sobretot de pèrdua i tristesa. La forma del agua desborda ganes de viure.