Isabelle Huppert ensopega a la Berlinale

Hi ha motius de sobres per considerar Isabelle Huppert una de les millors actrius vives. Perquè ha sigut premiada en tots els grans festivals de cine; perquè ha sabut dotar de cos i d’ànima personatges instal·lats en extrems físicament i psicològicament impossibles; i perquè al llarg dels últims 40 anys no hi ha hagut ni una sola pel·lícula que no hagi millorat pel simple fet de tenir-la a ella en el repartiment. Lamentablement, ara ja n’hi ha una: es diu Eva l’ha dirigit Benoît Jacquot i ahir va ser presentada a concurs a la Berlinale.

Es tracta d’una obra l’existència de la qual no feia cap falta, per diversos motius. Un, la novel·la homònima de James Hadley Chase en què es basa, sobre un home que assoleix l’èxit després d’usurpar la personalitat d’un escriptor mort i que després perd el cap per una prostituta, ja va servir de model el 1960 a una pel·lícula de Joseph Losey protagonitzada per Jeanne Moreau. Dos, malgrat  no haver envellit particularment bé, aquella primera versió deixa aquesta segona pel terra. No tindria sentit comparar-les ara al detall, només cal constatar que tot allò que a la pel·lícula de Jacquot suposa una variació argumental respecte a la de Losey fa que la història sigui menys misteriosa, subtil i complexa, i més tosca i ridícula.

Sensació d'histèria

 Convé assenyalar també que la nova Eva té una durada substancialment menor, i que per estalviar metratge, Jacquot no recorre precisament a l’ús mestre de l’el·lipsi; el seu mètode és que la pel·lícula vagi a tot drap.  Algunes escenes duren a penes 10 segons, d’altres gairebé s’acaben deixant els personatges amb la paraula a la boca. Ja  que, a més, estan rodades amb moviments de càmera molt bojos, primers plans exagerats i composicions estranyes –i amanides per l’histrionisme de l’actor Gaspar Ulliel–, la pel·lícula acaba transmetent una molesta sensació general d’histèria.

Pel que fa a Huppert, el seu personatge en cap moment resulta creïble. La primera Eva era una femme fatale irresistible gràcies al misteri que l’embolcallava i a la seva bellesa absolutament irresistible –Moreau la va encarnar amb 32 anys–. Interpretada per Huppert, que al març compleix els 65, la dona no deixa de parlar del seu marit ni dels seus clients ni de la mala cara que fa al matí. En suma, dèiem, l’actriu no solament no mitiga els problemes de la pel·lícula, sinó que els agreuja. La bona notícia és que després d’aquesta ja n’ha rodat tres més.

La guerra mundial avui

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

 La casualitat va voler que les altres dues candidates a l’Os d’Or presentades ahir siguin també històries de literats, reals o impostats. El protagonista de Transit també s’apropia de la identitat d’un escriptor mort, encara que a diferència del d’Eva no ho fa pels diners, sinó per sobreviure. A través d’ell, l’alemany Christian Petzold explica la història d’un grup de refugiats a França que intenten fugir a Amèrica abans que arribi l’ocupació nazi. És, doncs, una pel·lícula sobre la segona guerra mundial, però està ambientada a la Marsella del 2018. La idea és que fem paral·lelis-mes, però l’esclafadora opacitat narrativa de Petzold ens ho impedeix: en lloc de pensar en les connexions amb el món actual ens passem la pel·lícula preguntant-nos qui són aquests personatges i què volen exactament.

També Dovlatov sembla disfrutar posant les coses difícils a l’espectador. Mentre relata uns quants dies en la vida de l’escriptor rus Serguei Dovlátov, tracta de vèncer les nostres defenses a base d’escenes reiteratives, diàlegs críptics i una falta general de progressió dramàtica. Per això és sorprenent que, malgrat tot, la pel·lícula resulti fins i tot commovedora com a homenatge no solament a un autor que va ser silenciat per un règim tirà, sinó a totes les seves víctimes en general.