RIcardo Ménendez Salmón: "Vivim el buit en un món ple'

Ricardo Menéndez Salmón (Gijón, 1971) té una mà excel·lent per a l’al·legoria. La seva última novel·la es titula Homo Lubitz (SeixBarral), una història amb caràcters de distopia que viatja per tot el planeta des de la Xina per buscar un paisatge concret plasmat en una fotografia. I com a teló de fons latent, l’horror davant del no res, davant la destrucció absurda a la qual ens precipitem sense remei. A Don DeLillo li agradaria. 

–Fa un parell de llibres que va advertint que el futur ja és aquí. 

–Això té a veure amb la meva biografia. Jo vaig néixer l’any 71 i en aquella època es començava a parlar del canvi climàtic i dels problemes demogràfics, però tot això se’ns presentava llunyà, com a 200 anys vista. Però dues generacions més tard, ens adonem que tenim aquests conflictes al nostre voltant. I és que el nostre cronomapa s’ha tornat velocíssim. 

–I la literatura ha d’aixecar acta d’aquestes transformacions. 

–El que abans podia semblar abstrús ara està aquí mateix a la cantonada. Hi ha la temptació del control de la societat a través d’instruments tecnològics i l’espectacularització de tot el que fem i la seva conversió en fenomen retransmès. Però també preguntar-nos sobre de què parlem quan parlem d’humanitat.

–¿I de què parlem? 

–L’únicque és  clar és que haurem de reformular el nostre propi concepte del  que és l’home i la dona sense trigar gaire. Les velles categories ja no valen. 

–Lubitz procedeix del nom del copilot de Germanwings que va estavellar el seu avió als Alps. ¿Està dient que el món es comporta com un  suïcida? 

–Bé, no tota aquesta època és Lubitz, però sí que és veritat que aquest temps acull la possibilitat de gestos com aquest. 

–¿Com s’interpreta una radicalitat nihilista d’aquesta mena? 

–Hi ha signes significatius com el  desig d’estar sempre present. Fins i tot el gest més banal, com fregir un ou, es penja a les xarxes socials i pot tenir una ressonància social brutal. I juntament amb això hi ha una espècie d’absència de criteri. Un buit al voltant nostre que es construeix en un món ple de coses que parla potser que sentim una insatisfacció de fons molt profunda. Com si haguéssim perdut adherència a la realitat i aquest constant estar present sigui la nostra manera de fer-nos visibles, d’aixecar la mà i dir que estem aquí. Crec que les fake news tenen un origen semblant. 

–¿En quin sentit? 

–Doncs que aquesta necessitat de generar notícies falses no respon tant a un anhel de manipulació com a una obligació de proposar coses noves, independentment que aquesta informació tingui rigor o no.

–¿Per què ha construït la seva novel·la com si es tractés d’un thriller

–Per donar a la història un aire més cosmopolita i una certa lleugeresa, cosa que potser el lector agrairà donada la profunditat dels temes que tracta. Perquè, en fi, no s’esperi un thriller convencional. 

--La situa el 2026, en un futur pròxim que il·lumina el present. 

–Aquests 10 anys de diferència em permetien jugar amb determinats detalls, però es tracta d’una novel·la amb els peus assentats en l’ara. No té cap element futurista, només hi treu una mica el cap per projectar-se en el temps una mica més enllà. 

–I el país que li serveix per parlar d’aquest futur immediat és la Xina. 

–He viscut en aquell país gairebé dos mesos convidat per un escriptor xinès gràcies a un programa cultural i ha sigut una experiència extraordinària. En només un parell de generacions, els xinesos han fet el mateix camí que nosaltres des de la revolució industrial fins ara. I ho han fet amb absoluta naturalitat, potser perquè parteixen d’un capital humà extraordinari capaç d’acomodar-se a qualsevol circumstància. A la Xina actualment conviu un món arcaic amb el que és ultramodern. Crec que és el paradigma dels canvis als quals se sotmet el nostre temps. 

–Per parlar del segle XXI, utilitza un director de cine com David Cronenberg. Segons la seva opinió, és el que millor ha comprès el nostre temps. 

–És un cineasta majúscul amb una vocació de fer alguna cosa más que un mer entreteniment. A mi m’atrau pel seu interès pel cos i per haver-ho fet dins del cine industrial. En el seu cine apareix per primera vegada dins del mainstream una snuff movie, a Videodrome (1983), i també reflexiona sobre la unió de la carn i la màquina, com a Crash (2004). Cronenberg està mirant als llocs més apassionants de la nostra realitat. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Crash està basada en una novel·la de J. G. Ballard, un autor a qui aparentment Crash Homo Lubitz

–És que la seva fama no fa sinó créixer. M’interessa molt la idea que plantejava en aquesta novel·la i que vista avui és del tot profètica. Va dir que la clau del segle XX és la desaparició del temps que hi ha entre l’expressió d’un desig i la seva plasmació. I ho va dir 20 anys abans d’internet.