Greta Gerwig: "Lady Bird és lo que jo mai fui capaç de ser o fer"

En poc temps, Greta Gerwig (Sacramento, 1983) ha passat de ser musa del cine independent a aconseguir el reconeixement del públic i la crítica, sense abandonar el seu peculiar estil d’explicar històries. Ara s’ha convertit en la icona que Hollywood necessitava en un any tenyit pels escàndols sexuals i la desigualtat de gènere, i marcat per les reivindicacions femenines. Amb Lady Bird, la seva opera prima en solitari (havia codirigit el 2008 Nights and weekends amb Joe Swanberg), opta a l’Oscar a la millor direcció. És la història sobre l’aventura de fer-se gran d’una jove (Saoirse Ronan) que bé podria tractar-se d’ella mateixa.  

–¿Què significa per a vostè l’èxit que està tenint la pel·lícula? 

–Bàsicament significa llibertat per continuar fent el que més m’agrada. Em sorprèn adonar-me que m’apassiona tant dirigir. És una activitat que està simultàniament sota i fora del meu control, i aquesta paradoxa em resulta molt atractiva, igual que la il·lògica naturalesa de fer pel·lícules. Tot el temps, l’energia, els diners i la gent que envolta aquest procés es converteixen, al final, en un somni.

–¿En què s’assembla a Lady Bird? 

–Encara que totes dues vam anar a col·legis catòlics, no tinc gaires coses en comú amb ella. Mai em vaig tenyir els cabells de color rosa, no em vaig fer dir amb un altre nom i tampoc em vaig rebel·lar contra les regles del col·legi. En part, aquesta és la raó per la qual vaig escriure aquest personatge. Era una manera d’explorar en la ficció el que jo no vaig ser mai capaç de ser i fer en la realitat. Volia parlar de la família i la llar, cosa que únicament arribes a entendre i valorar realment quan te’n vas de casa.

–La pel·lícula, a més, és una mirada als molts colors i formes que té l’amor. ¿Què hi ha d’autobiogràfic en tot això? 

–Els fets no són autobiogràfics, però sí el cor de la història. L’amor entre mare i filla, que és la gran història d’amor de la pel·lícula, sí que té molt a veure amb la relació amb la meva mare. Encara que no ens assemblem a Lady Bird i Marion, el centre del conflicte entre elles sí que té molta similitud amb la nostra relació. Jo li vaig fer la vida impossible a la meva mare [riu], i sempre me n’he penedit. El cert és que totes dues tenim un caràcter molt semblant i per això topàvem tant.

–També parla de les expectatives, cap a nosaltres mateixos i cap als altres. ¿Quines són les seves? 

–La meva primera experiència en aquest sentit va ser quan tenia 17 anys. Just vaig acabar l’escola secundària i vaig decidir que volia ser artista, que volia escriure, dirigir i actuar. Jo no vaig créixer en un ambient artístic, procedeixo d’una família de classe mitjana a Sacramento. Les expectatives dels meus pares eren que jo estudiés una carrera com ara medicina o dret. Per això, quan els vaig dir que em volia dedicar a l’art, la seva reacció va ser la d’una enorme preocupació. Volien evitar com fos que em dediqués a una cosa de la qual possiblement em penediria tota la vida. Per a mi, no obstant, va ser un moment de profunda sinceritat: dedicar-me al que jo volia ser i no al que els altres esperaven de mi. Em sento enormement feliç escrivint i dirigint, mai he estat tan compromesa amb una cosa com ho estic ara. 

Notícies relacionades

'Lady Bird': l'aventura agredolça de fer-se gran

Barcelona, capital de la innovació social

–¿S’obre una nova era per a les dones que desitgen dirigir cine? 

–Aquest any les pel·lícules dirigides per dones han arribat al 4 per cent. Parlo de les 100 primeres en èxit en taquilla. Però estic segura que aquests números canviaran i que arribarà un dia en què no hi haurà diferència de gènere. No serem directors o directores.