'Lady Bird': l'aventura agredolça de fer-se gran

El seu nom és Christine McPherson, però només respon quan la criden pel seu sobrenom, Lady Bird. Té 17 anys i com a bona adolescent està enfadada amb el món i es troba en perpètua rebel·lió contra ell. Odia el col·legi religiós al qual l’obliguen a anar, té constants bronques amb la seva mare, s’avergonyeix en secret de la seva família per ser de classe treballadora i, per sobre de tot, detesta la seva ciutat, Sacramento, on assegura que no hi passa mai res.

Es tracta de l’opera prima en solitari de la nord-americana Greta Gerwig. La pel·lícula amb què la fins ara actriu i guionista ha entrat a formar part de la història del cine al convertir-se en la cinquena dona nominada en la categoria a millor direcció en els Oscars, que s’entregaran el 4 de març que ve. Però potser, el més important, és que Lady Bird ha suposat el descobriment d’una veu profundament personal, capaç de transformar una pel·lícula en aparença plena de tòpics al voltant de l’edat de la tonteria en un petit prodigi de sensibilitat al voltant del descobriment i de la reafirmació de la pròpia identitat.

En el film, la directora aboca les seves pròpies vivències de quan era una jove amb el cap ple de pardals a qui li agradava ballar i escriure a l’avorrida Sacramento. I encara que no portés els cabells de color rosa (com sí que els llueix Saoirse Ronan, la seva àlter ego), ni li contestés tan malament a la seva mare (Laurie Metcalf, una troballa als seus 62 anys), el caràcter autobiogràfic de la proposta i el vincle íntim que la directora estableix amb el seu personatge ho impregnen tot fins a dotar el film d’un caràcter emocional i nostàlgic molt especial.

En realitat, Gerwig havia practicat una cosa semblant amb anterioritat a través del seu personatge més cèlebre, Frances Ha, que ja era un transsumpte de la seva persona. Una Lady Bird en versió adulta que encara no havia trobat el seu lloc i que va acabar convertint-se de forma involuntària en símbol d’una generació plena d’inseguretats que s’havia quedat estancada per culpa de la crisi.

A Lady Bird ens situem en un panorama anterior molt diferent. És l’any 2002. La societat nord-americana encara no s’ha recuperat dels atemptats de l’11-S i una sensació d’incertesa flota en l’ambient. La mateixa inquietud que sent Christine quan pensa en el seu futur. La directora ens acosta a les preocupacions de la noia a través dels motllos de la coming-of-age o film d’institut: el ball de graduació, les baralles entre les amigues, l’enfrontament amb els pares o la pèrdua de la virginitat. I aquí és quan fa fàcil el més difícil: que unes peripècies aparentment intranscendents es carreguin de significat per adquirir un caràcter universal i, a partir d’aquí, parlar de temes complexos com la necessitat d’aprendre dels nostres errors, la pressió social al voltant de l’èxit i el fracàs i la inutilitat de renegar de nosaltres mateixos i del que ens defineix. 

Han sigut uns mesos intensos per a ella. Al setembre va presentar la cinta al Festival de Toronto i a partir d’aquell moment hi va haver gairebé total unanimitat a l’hora de qualificar-la com una de les obres més sensibles i especials de la temporada. Als Globus d’Or va ser la sorpresa de la nit a l’alçar-se amb dos guardons, el de millor comèdia i el de millor intèrpret (Saoirse Ronan). I el reconeixement de la cinta ha culminat amb les cinc nominacions que ha aconseguit per als Oscars, entre elles, millor direcció i millor guió. Pel camí ha hagut de renegar del seu pare espiritual, Woody Allen, mentre passava de ser musa indie a una de les màximes activistes del feminisme mainstream.

Notícies relacionades

Greta Gerwig: "Lady Bird és lo que jo mai fui capaç de ser o fer"

Barcelona, capital de la innovació social

Els seus detractors asseguren que, si no hagués sigut pel clima reivindicatiu instaurat a Hollywood arran de l’escàndol de Harvey Weinstein, la pel·lícula no hauria tingut tanta repercussió, cosa que es desmunta completament si tenim en compte que Lady Bird s’ha convertit en un dels sleepers de la temporada i ha captivat el públic americà.

I és que, per bé o per mal, Gerwig ha fet de la naturalitat una marca d’estil. Tant davant com darrere de la càmera, ha aconseguit mantenir-se fidel a si mateixa, emanant espontaneïtat i demostrant que l’autenticitat encara és un valor que es pot conservar en un món tan enganyós com és la indústria de Hollywood. En aquest sentit, la seva Lady Bird, a cop de transparència i proximitat, és tota una declaració de principis davant la impostura i les ànsies de modernitat del cine d’autor actual.