Cine que ja no es veu al cine

Els fans de la ciència-ficció, i del cine excitant en general, tenien marcada la data d’ahir amb retolador vermell. Era el dia d’estrena de Mudo (Mute), quarta pel·lícula de Duncan Jones, fill de David Bowie i autor de l’obra de culte Moon (2009). Protagonitzada per Alexander Skarsgärd, ambientada en el Berlín del 2052 i amb un impactant disseny de producció a l’estil Blade runner, Mudo era una de les novetats més esperades de la temporada, però, com està sent habitual en els últims temps, no es podrà veure a sales de cine, sinó exclusivament a través de la plataforma de streaming Netflix.

Una cosa semblant al que va passar, des que va començar l’any, amb The Cloverfield paradox, Bright o Good time; o el que passarà amb The outsider (9 de març), Aniquilación (12 de març) o Benji (16 de març): llargmetratges produïts o distribuïts per Netflix que han arribat o arribaran al públic només a través de la multipantalla: el televisor, el portàtil, la tauleta o el mòbil. Cine, en fi, que no es veurà mai al cine, en un altre símptoma de la volubilitat d’aquest període de dilema, amb nous, i confusos encara, models d’exhibició, distribució i consum. Aquest diari va voler demanar la seva opinió a Netflix sobre aquesta i altres circumstàncies vinculades al seu model cinematogràfic, però l’empresa va declinar fer declaracions.

Un exemple de la mutació en marxa: el 4 de febrer, Netflix va revolucionar el panorama audiovisual amb l’estrena de The Cloverfield paradox, tercera entrega de la gran minisaga originada el 2004 amb Monstruoso. La pel·lícula, un relat de terror i ciència-ficció ambientat a l’espai, no ha passat del 16% de vots favorables a Rottentomatoes, però els seus atrotinats valors fílmics són irrellevants. El que compta ha sigut la seva innovadora manera d’estrenar-se: Netflix va comprar els drets de la pel·lícula a Paramount per 50 milions de dòlars, va llançar el tràiler per sorpresa durant la Super Bowl i, just després del final de la lliga de futbol americà, ja es podia veure a tot el món en la plataforma digital. Sense promoció prèvia. El misteri va obrar a favor de la pel·lícula, que va ser devorada a nivell planetari per un públic que no en sabia gairebé res, al mateix temps que la crítica, arribant tard, la considerava un despropòsit. Una pel·lícula que apuntava a daltabaix en sales però que va acabar sent un gran èxit d’audiència.

«És delicat i complicat, però els hàbits de la indústria i del públic estan canviant, i ens trobem davant una certa revolució», opina Quim Casas, crític d’EL PERIÓDICO i professor de Comunicació Audiovisual a la UPF, que, malgrat la confusió general, observa els canvis amb optimisme. «Jo ho veig bé. Les grans estrenes de cine segueixen veient-se a les sales, però bona part de la producció més innovadora es troba, ara mateix, a Netflix, HBO, Amazon o Filmin. A més a més, des de fa anys hi ha pel·lícules (sobretot les de petit format, les més radicals) que ja no tenen la necessitat d’estrenar-se en sales: hi ha altres canals (festivals, filmoteques, museus....), així que estrenar en sala com un fet sagrat és una cosa que ha canviat».

Ángel Sala, director del Festival de Sitges, també es mostra animós davant el nou horitzó. «El més positiu és que les pel·lícules s’estrenin, que no es quedin en uns llimbs que només beneficia la pirateria. El cine ha de veure’s sobretot en sales, però les formes de consum evolucionen i es poden crear sinergies entre elles». El seu col·lega Carlos R. Ríos, director del D’A Film Festival, obre no obstant un necessari flanc crític: «Netflix i les altres plataformes són un agent més que produeix i estrena pel·lícules. ¿Però quantes? ¿15, 20, menys? Als cines d’arreu del món se n’estrenen milers, però hem caigut en el joc que aquestes 15 o 20 són les que salvarien les sales de cine... Només són altres pel·lícules, unes de molt bones, altres de normals i fins i tot algunes de dolentes».

El professor de cine i director dels estudis de comunicació de la UOC Jordi Sánchez-Navarro considera que les transformacions en exhibició i pautes de consum estan produint efectes en tres dimensions. «La primera és l’exhibició mateixa. Les sales de cine han perdut definitivament la centralitat en les experiències vinculades a l’oci i s’han convertit en una cosa diferent del que han sigut durant un segle. La segona és el negoci de la distribució, que haurà d’adaptar-se a tots aquests elements canviants. I la tercera és la dels mateixos creadors, que estan trobant aliats inesperats en les plataformes per streaming al passar de ser mers exhibidors a productors de pel·lícules».

SUPORT ALS CREADORS 

Valdria la pena aturar-se en aquest últim punt. És el cas de Duncan Jones i la seva pel·lícula Mudo. En una entrevista a Uproxx, el director anglès va reconèixer que l’única manera que ha tingut de tirar endavant el projecte és haver rebut l’ajuda de Netflix, encara que això comporti un peatge no sempre fàcil d’assimilar. «Abans, les pel·lícules de pressupost mitjà, de 20 a 40 milions de dòlars, tenien el suport de les divisions independents dels estudis, però ara això ha desaparegut. Només Netflix, Amazon o Apple estan disposats a afrontar aquest tipus de projectes. El problema és que a vegades sap greu adonar-te que mai hi haurà una gran estrena en sala de cine… Ni tan sols es podrà editar en blu-ray».

El director –i moltes coses més– Carlo Padial recolza la tesi de Jones, encara que defuig la nostàlgia fetitxista del seu col·lega anglès. «Sense el suport de plataformes de vídeo sota demanda moltes obres no existirien. La meva pel·lícula Algo muy gordo és inconcebible en un sistema de producció convencional, ja sigui per televisions generalistes o subvencions. No hi ha un model viable de producció per a pel·lícules intermèdies, i encara menys per a pel·lícules que vagin per lliure. Per tant, encara sort que estan apareixent aquestes plataformes». Padial considera que el debat no és d’un model davant d’un altre, és d’una opció realista davant una cosa que està desapareixent: «Som a l’any 2018, no en el 1990. Jo també trobo a faltar poder anar al teatre d’ombres xineses, que m’encantava de nen, però gairebé no hi ha funcions a Espanya». En relació amb el paper de Netflix com a productora, Casas obre una nota a peu de pàgina que crida molt l’atenció: «¿Què passarà amb The irishman, la nova pel·lícula de Scorsese que ha finançat Netflix? ¿S’atreviran a mostrar-la només a Netflix, amb la pasta que ha costat, o aquesta sí que arribarà en sales comercials?»

Alberto Marini, guionista i professor de guió a l’ESCAC, observa també el canvi d’hàbits i de suports com un fet irreversible: «Amb esperit romàntic pots tancar-te als canvis, però temo que acabaràs com qui segueix fent fotos amb rodet, amb poques botigues a les quals recórrer i gastant-te una pasta». El mateix que Concepción Cascajosa, professora de Comunicació Audiovisual de la Universitat Carlos III de Madrid (UC3M), que afegeix un altre factor positiu, el de la descentralització: «La major part de la gent no viu en grans ciutats, no té tantes opcions, i el model de Netflix o el de Filmin és, en aquest sentit, democratitzador».

¿I EL FUTUR DE LES SALES? 

La pregunta, en qualsevol cas, és inevitable: ¿De quina manera afectarà a les sales tradicionals l’estrena, cada vegada més freqüent, de cine per streaming? «Fa dècades que s’anuncia la mort de l’exhibició comercial en sales i aquesta mort no s’ha produït. És com els vinils», apunta Casas. «No crec que vagi a morir, almenys a curt termini», secunda Marini. «Crec que a les sales hi conviuran els dos models, el del blockbuster i el de la pel·lícula indie, encara que la part gran del pastís serà per als blockbusters com, per un altre costat, ha passat sempre», considera Sánchez-Navarro.

En termes similars es manifesta Sala: «El cine de gran format serà la gran porció del negoci, però els cines especialitzats, amb qualitat de projecció i programació centrada en el cine d’autor o en estrenes limitades o recuperant clàssics, tenen un futur assegurat. Només s’ha de treballar amb nova mentalitat». Cines amb alguna cosa especial, distintiva, com el Phenomena de Barcelona o el Numax de Santiago de Compostel·la.

Cascajosa tampoc creu que la sala s’hagi de convertir en patrimoni exclusiu de blockbusters i cine bombàstic en general, però apunta a la necessitat d’un canvi en les maneres d’exhibició: «He vist Tres anuncios en las afueras o Los archivos del Pentágono en sales plenes de gent. Però potser és hora que el negoci del cine valori si un model basat en tantes sessions diàries que encareix el producte és un model de futur, perquè potser el problema ja no és tant la distribució com la mateixa exhibició».

Notícies relacionades

"Deixem de ser despectius amb l’extrema dreta"

Més músicai solidaritat que política

Desafiador, provocatiu, Padial va per lliure en el seu diagnòstic sobre el futur de les sales: «No sé què passarà, però no em fa cap pena res del que succeeixi. Al final, tot això del cine és molt més senzill, és un acte de comunicar-se, de generar estats d’ànim, no importa gaire l’envàs o el mitjà. A qui li agradin les sales trobarà el seu espai, com passa amb el teatre o amb la literatura. Però suposo que serà un espai cada vegada més reduït».

Una cosa semblant vindria a suggerir Sánchez-Navarro: «La societat i tecnologia actual permeten la convivència de molts models. La vida cinèfila s’obrirà camí i sempre trobarem maneres de cultivar la manera clàssica de veure cine». En aquest sentit, Ríos es mostra també optimista: «Algun dia molta gent tornarà a pensar en la sala fosca de cine. Tanta pantalla a casa cansa. A vegades volem socialitzar, fer comunitat. La prova són els festivals, les projeccions esdeveniment, els cines premium especialitzats...».