Muñoz Molina: On tot és soroll

Si aquest llibre fos una novel·la se li hauria d’atribuir la inflació discursiva, la paràlisi de l’acció, la gratuïtat de les seves innombrables voltes i, en últim terme, el cansament al qual empeny el lector. Però no es tracta d’una novel·la i ni tan sols el concepte més ampli del gènere admetria ser aplicat a aquesta minuciosa crònica del soroll comunicatiu que embolcalla, com un núvol de signes tòxica i intranscendent, la nostra vida actual.

Notícies relacionades

Neix Casa Abacus amb la voluntat de ser útil «a la cultura, a la societat, a Barcelona, el país i la llengua»

Cristina Tamborero, dissenyadora: "Es porten molt els vestits de núvia dos en un"

Antonio Muñoz Molina s’erigeix en notari del rum-rum continu al voltant, de les músiques que ens martellegen, la metralla publicitària, la faramalla de carrer, els rètols, els fullets, els anuncis, la tempesta d’eslògans, esquers i exhortacions que conformen el que el semiòleg rus Iuri Lotman va anomenar «semiosfera», l’esfera de signes que ens envolta. Amb la qualitat de la seva prosa, pot narrar amb eficàcia igual com és capaç de captar els gestos i estats anímics més fugaços i subtils, però, encara que aquí torna a exhibir aquestes qualitats, el seu objectiu és un altre. Qualsevol que faci l’experiment de registrar tot el que veu i sent al passejar per la seva ciutat (o per Madrid, París i Nova York, com fa Muñoz Molina) comprovarà l’efecte atordidor que produeix la sobreestimulació visual i auditiva, la multiplicitat de veus i reclams. L’escriptor ha volgut traslladar aquest registre i el seu efecte a l’escriptura, com un flâneur del segle XXI que absorbeix (o grava) amb avidesa tot el que succeeix al seu voltant sense jerarquia ni gairebé processament, en una successió de trivialitats i atrocitats, de clixés i sentències lapidàries que contrasten amb el record de vianants urbans com Charles Baudelaire i Walter Benjamin, Thomas de Quincey i Edgar Allan Poe.

'COLLAGE' 

Amb aquestes evocacions, l’escriptor, barrejat en la seva crònica, s’observa a si mateix i s’interroga sobre el sentit de la seva activitat (enfilar paraules amb cura) en aquest univers indigent i hipercomunicat en què la literatura ja no té lloc. Potser per això ha optat per utilitzar el collage com a eina i ha fragmentat l’obra en breus seqüències encapçalades per frases –la majoria anuncis comercials– recol·lectades en les seves passejades. Malgrat l’interès del projecte, és difícil que aquest mètode atrapi l’interès dels lectors, per si mateixos avassallats pel mateix remolí semiòtic. Aquest és un llibre valuós per simptomàtic, que, malgrat tot, no em sembla que defineixi un camí futur transitable.