Marc Recha: "Si desapareix un idioma desapareix la humanitat"

Cinèfil des que era un xaval, Marc Recha (Barcelona, 1970) segueix sent un franctirador que fa el cine que le li dona la gana. Les seves pel·lícules (Petit indi, Un dia perfecte per volar) tenen pocs diners i molta llibertat. Aquest divendres estrena La vida lliure, la història de dos germans de Menorca que, en un període d’adversitat absoluta (tot just s’ha acabat la primera guerra mundial i la fam i la grip castiguen l’illa), s’imaginen una vida diferent al costat de la seva mare, que ha hagut d’emigrar a Algèria. Un dia es topen amb un personatge estrafolari que viu en una caseta de pescadors (Sergi López). Ell els explica històries i ells somien.

–Vostè continua fent un cine libèrrim. 

–El cine és la meva vida, en faig des que tenia 8 anys.

–Però corren temps complicats per ser franctirador. 

–Un comença sol, però pel camí troba gent, com Sergi López, la productora de Mallorca, TV-3… El que passa és que en lloc de vuit setmanes de rodatge només tens 15 dies. És el que toca. Això et permet molta llibertat i enfrontar-te tu mateix a les teves pròpies contradiccions. És una feina de formigueta sostingut en l’espai i el temps. No és arribar i moldre.

–¿La vida lliure

–¿Contemplativa? Més que això, diria que és una pel·lícula d’aventures on l’acció es troba en la imaginació de dos xavals que viuen en una illa, Menorca, i per als quals la paraula és instrument de transmissió de coneixement. A partir d’aquesta imaginació, que és l’aventura, descobrim les contradiccions dels personatges.

–La seva pel·lícula, igual que Estiu 1993

–És que els xavals també són persones. I molt intel·ligents. Són esponges. Tenen una visió sense barreres, ho escanegen tot.

–El poder de la paraula no està especialment de moda. 

–Doncs a través de la paraula hi ha transmissió del coneixement i també acció. Si tu coqueteges als marges del cine d’aventures, l’acció passa per la imaginació. I això ho aconsegueixes amb el relat i la paraula. El personatge de Sergi López enlluerna els xavals amb històries inversemblants i màgiques. A més, en la pel·lícula hi ha una altra veu, la de la nena, que rememora la història del seu pare mort i la seva mare, que va emigrar a Algèria perquè es morien de gana. L’espectador tindrà moments de reflexió a partir d’aquestes imatges.

–¿Per què va decidir situar la trama del film el 1918? 

–Vaig pensar que d’alguna manera podria establir un diàleg entre Aigua de mar, de Josep Pla, que té un món increïble sobre els enfonsaments dels vaixells i el contraban, i el primer volum del Quadern gris, que parla d’un personatge que viu en una cala. També vaig pensar en L’illa del tresor, de Robert Louis Stevenson. Els meus personatges sempre neixen a l’ombra d’un paisatge. En aquest cas, Menorca, una illa que conec molt bé i que va ser el paisatge de la meva infància a finals de la dècada dels 70. No és el paisatge habitual de sol i platja.

–Menorca segueix sent un paradís. 

–Si no hi vas al juliol i l’agost, sí.

–La pel·lícula està situada el 1918 però explica una cosa molt actual: la necessitat de buscar una vida millor en un altre país. 

–A Menorca, l’emigració a Algèria va començar el 1840 i es va mantenir durant cent anys. Es morien de gana. A Alger es van fundar colònies senceres de menorquins que van preservar la llengua. Això ja ho va explicar Albert Camus, la mare del qual era de Menorca. Tot això segueix passant, la gent travessa el Mediterrani i mor. A la pel·lícula, la llibertat i l’esperança venen del mar, que també comporta naufragi i patiment. A Europa estem mig adormits i contemplem com hi ha gent que es juga la vida. Els veiem com estranys, però són l’esperança, una glopada d’aire lliure en aquesta societat adormida. Quina contradicció.

–A més del paisatge, un altre tema que reivindica La vida lliure és la llengua. 

–Per a mi era molt important subratllar això. Per això, el català que parla el personatge a qui dona vida Sergi López és diferent del dels xavals. Volia remarcar la insularitat, la diferència. Hi ha directors que ho roden tot en anglès i els espectadors no entenen gaire bé per què. Els personatges han de destil·lar frescor i autenticitat. En totes les meves pel·lícules dic el mateix: el paisatge és de tots i, si te’l carregues, et carregues la memòria col·lectiva. Ipassa igual amb l’idioma. L’idioma és la nostra manera de ser. Si desapareix qualsevol idioma, encara que només el parlin tres persones a la Cotxinxina, desapareix la humanitat. Sempre he sigut un enamorat de les llengües. Tinc curiositat per l’altre i pels altres.

–Podria anar al Congrés dels Diputats i explicar tot això. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–Bé, que cadascú faci la seva feina, ¿no? 

.