Gary Oldman, un Oscar amb vocació reparadora

Que Gary Oldman no tornés a casa amb l’Oscar al millor actor ben agafat era una possibilitat que simplement no es contemplava. Tan sols un terratrèmol o un altre desastre natural haurien pogut evitar el seu triomf; o el guanyava ell o no el guanyava ningú. Ara bé, una cosa és que fos una cosa cantada i una altra de molt diferent és que fos una cosa justa. 

El britànic, dit sigui d’entrada, és un actor magnífic. Ja fa temps que hauria de tenir l’estatueta a la seva vitrina gràcies a alguna de les diverses interpretacions magnífiques que ha ofert al llarg d’un període de tres dècades al qual va donar inici debutant com a protagonista en Sid y Nancy (1986); i durant el qual, a més d’acaparar bona part de l’oferta de personatges maníacs –skinheads, punks, proxenetes, segrestadors, científics bojos, vampirs, assassins, terroristes, policies psicòpates, mags–, ja va estar nominat una vegada –sí, una única vegada– pel que possiblement és el millor treball de la seva carrera. 

A El talp, adaptació al cine de la més famosa de les novel·les de John Le Carré protagonitzades per l’agent George Smiley, Oldman transitava amb aquella mirada abatuda tan inconfusiblement seva per un món gastat, esparracat, tintat de colors gris i beix i filtrat per una boirina de fum, pols i caspa, amb l’objectiu d’atrapar el traïdor ocult en el servei secret britànic. Després de no aconseguir seduir l’Acadèmia de Hollywood amb aquest personatge ple de flegmàtic fatalisme va semblar que Oldman no aconseguiria mai que l’etiqueta millor actor que no ha guanyat mai un Oscar deixés de ser-li aplicable.

Més quantitat que qualitat

És probable que, al llegir el guió d’El instante más oscuro, donés per fet que es trobava davant la pel·lícula que finalment podria corregir aquesta situació –de fet, la principal raó per la qual cap actor voldria protagonitzar una pel·lícula així és la promesa del lluïment personal--. Perquè tothom sap que, segons la previsible lògica dels acadèmics, quan es tracta de treballs actorals prima la quantitat sobre la qualitat: el més important per emportar-se el premi no és tant actuar bé com actuar molt, i això és una cosa que deixa en evidència algunes qüestionables victòries recents com la de Sean Penn gràcies a Mystic River (2004) i la de Leonardo DiCaprio gràcies a El renacido (2015).

En la (abundant) pell de Winston Churchill, en efecte, Oldman es passa les dues hores de metratge de la pel·lícula de Joe Wright gesticulant amb determinació i fúria gairebé bíbliques i escopint monòlegs famosos sense parar; i malgrat que amagat sota tant maquillatge i tanta papada de làtex resulta pràcticament irreconeixible, la seva versió del que potser és el polític més important del segle passat no és ni més ni menys que la més perfectament previsible. 

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

En primer lloc, perquè encaixa com un guant amb l’estereotip instal·lat des de fa temps en l’imaginari popular: una criatura de trets bovins que crida i gruny i remena la cara molt i oscil·la entre la jocositat i la ira en un sol instant; i en segon,perquè, com demostren bona part dels personatges històrics que l’anglès ha interpretat –ha sigut Dylan Thomas, Ludwig van Beethoven, Ponç Pilat, Sid Vicious, Lee Harvey Oswald i Vlad l’Empalador, entre altres–, per a ell prendre com a model la Viquipèdia sol donar com a resultat un excés histriònic.

Oldman, en suma, mereixia aquest premi però no per aquest paper, que no està a l’altura ni del de Timothée Chalamet a Call me by your name ni del de Daniel Day-Lewis a El hilo invisible, per citar només alguns dels que van ser els seus rivals. Per una altra part, dèiem, s’ha de reconèixer que El instante más oscuro inclou moltes més escenes d’aquelles que llueixen tan ben projectades en una cerimònia d’entrega de premis –i que bé que van lluir al Dolby Theatre--, i que probablement l’Acadèmia feia temps que sentia que a Oldman se n’hi devia una. El millor que pot dir-se del que va passar ahir a la nit és que s’hi ha posat remei.