Slowdive, la mateixa emoció

Per regla general, el primer disc d’un grup després d’una gira de reunió és una excusa per tornar a sortir de gira. A l’escoltar-lo, salta a l’orella que s’han donat per bones cançons fetes amb el pilot automàtic. Després hi ha el cas de Slowdive, primer treball gravat per la banda britànica del mateix nom en 22 anys: hi brota la mateixa emoció, l’electricitat somiadora de la seva seminal carrera entre 1989 i 1995, sense que per un altre costat tregui el nas un clar déjà vu. Pot ser que no hagin sonat mai més bé. Pot ser que no hagin sigut mai tan oberts a nivell d’estil. Pot ser que aquesta sigui la seva millor col·lecció de cançons.

Públic i crítica ho van saber reconèixer, situant el disc en notables posicions en llistes de vendes i resums de final d’any (en aquestes pàgines va quedar el vuitè). No van haver de fer un disc de R&B, ni hip-hop, ni trap, ni tractar de prémer tecles polítiques de forma òbvia per ser presos en consideració el 2017. «Ens ha sorprès molt l’acollida», explica Simon Scott, bateria. «Ara mateix, hi ha un munt d’opcions per triar. Al final suposo que tot es basa a tenir bones cançons; si són bones, ressonaran en el públic». I avui ressonaran amb  el seu gloriós ressò a l’Apolo. 

Els seus tres primers discos, Just for a day (1991), Souvlaki (1993) i Pygmalion (1995), són clàssics d’un estil anomenat shoegazing (observar-se els peus) perquè els seus practicants podien passar l’estona mirant avall, als pedals amb què treien sons boirosos de les  guitarres. No tota la premsa va defensar aquest gènere, associant la pretesa recerca de la bellesa a una espècie d’anèmia política. «I, tot i això, ningú parla malament de nosaltres», diu Scott. «Grans bandes recents ens han aplanat el camí per tornar: Radiohead, Tame Impala, Sigur Rós… Sonem més familiars que en els 90». Ara sembla entendre’s millor que, en dies de culte de l’agressivitat i el cinisme, la recerca de la bellesa resulta gairebé un gest radical.

La resurrecció de Slowdive va començar sense fer soroll a finals del 2013, quan Neil Halstead (cantant, guitarrista i principal compositor; conegut també pels més roots Mojave 3) va invitar la seva antiga companya Rachel Goswell (veu i guitarra) a acompanyar-lo en un parell de concerts íntims al Cecil Sharp House de Londres. Després, una oferta irrebutjable del Primavera Sound va acabar d’obrar el miracle.

Els diners del Primavera Sound

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Divendres del Primavera Sound del 2014. El grup va sortir a l’escenari i va quedar visiblement embriagat per l’emoció. D’entrada, el cel es va obrir davant seu després d’una tamborinada que va arruïnar l’inici de la jornada. I en comptes de 35 persones –no n’esperaven més– s’hi van topar amb 35.000. «Va ser especial, sorprenent. Però en realitat tot en aquesta reunió ha sigut una sorpresa. Recordo el dia que vam tornar a tocar junts per primera vegada. Vam provar amb Slowdive, arrencada del nostre primer epé… I va ser com si l’últim assaig hagués sigut el dia abans». 

Això no significa que acabar el nou disc fos feina fàcil. El seu primer concert de reunió (al Village Underground de Londres) va ser el 19 de maig del 2014 i el disc es va publicar el 5 de maig del 2017. El principal obstacle: l’autoexigència. «Sobretot, la dificultat consistia a trobar l’estudi ideal. Si no haguéssim comptat amb els diners del Primavera Sound, ni ens hauríem plantejat ser tan exigents; no ens podríem haver costejat un bon estudi. Al final vam enregistrar, curiosament, al mateix on havíem fet el nostre anterior disc, Pygmalion, dues dècades enrere». Això és exactament reprendre les coses on es van deixar.