Un paisatge clàssic

Un llibre honest: com que ve precedit d’un rumor creixent (Premi Strega a Itàlia, Premi Médicis a la novel·la estrangera a França, vendes galàctiques allà on s’ha publicat), és just dir-ho per endavant. Les vuit muntanyes, de Paolo Cognetti (Milà, 1978), no promet res que no entregui; es pot inserir en la moda d’un aparent redescobriment de la naturalesa, però això seria una conseqüència de l’escriptura, no la seva causa. És temptador endinsar-se en la lectura buscant la trampa, la filosofia barata, alguna feblesa que expliqui l’èxit massiu, però, a mesura que van passant les pàgines i no apareix el truc, la desconfiança es dilueix en l’agradable sorpresa de trobar-se amb un text honest, que pretén explicar una història ben concreta i ho fa amb eficàcia.

    

Un llibre clàssic: la història que narra i la manera de narrar-la. No hi ha, ni es pretén, gens d’innovació. Pietro és un nen de ciutat que estiueja en un petit poble on tenen lloc les dues experiències centrals de la seva infància: el descobriment de la muntanya en llargues caminades en companyia del seu pare, rude i entusiasta a parts iguals; i el descobriment de l’amistat en la persona de Bruno, el nen muntanyès que viu tot l’any al poble. A la segona meitat saltem a l’edat adulta: mort el pare, assistim al relat del retrobament entre Pietro, convertit en home de ciutat, i Bruno, adult com ell, que no ha sortit del poble encara. La veu de Pietro explica fins al final tota la història en un amable to convencional que, inevitablement, porta el ressò de London, Conrad i companyia. És un clàssic, dit sigui com a constatació, no com a judici de valor.

TEXT GAIREBÉ ADUST

Un llibre savi: i no perquè vulgui administrar grans pastilles de saviesa sobre la civilització i la naturalesa o sobre la trobada de l’home amb si mateix davant la immensitat de la muntanya, sinó justament pel contrari. El text és més aviat eixut, tirant a adust. La història se sosté, sí, en idees elementals, però Cognetti té la intel·ligència de no fer-les explícites excepte en dues ocasions interessants: un diàleg entre pare i fill en què se’ns fa entendre que, si vivim submergits en el riu de la vida, el futur no és a la desembocadura cap on s’escola l’aigua, com podria semblar, sinó a la font d’on brolla. És a dir, a l’aigua que encara ha de mullar-nos. Perquè estem dins del riu. Simple. Interessant. L’altra apareix en un diàleg en què Bruno retreu a Pietro l’ús de la paraula natura dient-li, amb raó, que aquesta és una abstracció útil tan sols per als que no hi viuen. «Nosaltres –li diu, referint-se als muntanyencs de debò– no parlem de natura. Nosaltres diem bosc, prat, torrent, coses que es poden tocar amb un dit».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

Un llibre doblement útil: la ficció ha de servir per eixamplar la vida, per habitar llocs (en un sentit físic, però també moral, emocional, estètic) que no ens corresponen. Els amants de la natura agrairan que Les vuit muntanyes els proposi un viatge al regne salvatge. Els mandrosos, la possibilitat de sorprendre’s davant cims, valls i allaus sense abandonar el sofà.