Jonas Kaufmann, el divo del XXI

L’aclamat tenor alemany Jonas Kaufmann ofereix demà al Liceu la seva primera òpera a Espanya amb Andrea Chénier, d’Umberto Giordano. En la seva trobada amb la premsa, ahir, va transmetre bon rotllo. Sense cap divisme, es va esplaiar en les respostes i no va evitar cap pregunta, ja fos sobre el procés, sobre la seva visió (bastant negativa, per cert) de l’òpera contemporània o sobre la vaga feminista d’avui, que recolza.

Cal destacar que el seu altíssim caixet està en sintonia amb la venda d’entrades per a les tres funcions que cantarà, pràcticament esgotades. Totes estaven fora d’abonament. El preu mitjà és de 180 euros i la més cara ronda els 400 euros.

Andrea Chénier, personatge que encarna, s’inspira en la figura real d’un poeta que va viure entre 1762 i 1794 i va denunciar tant el poder de la monarquia absoluta de Lluís XVI com, després de l’adveniment de la Revolució, la falta d’humanitat i justícia en l’època del gran terror de Robespierre. Però Kaufmann va evitar comparar aquell període amb les turbulències de la Catalunya actual, encara que va reconèixer estar preocupat. «Espero que ningú es prengui el tema de la revolució al peu de la lletra. La guillotina és cosa del passat. Al segle XXI s’ha de negociar per trobar solucions». Conscient dels fronts oberts a Europa, va afegir: «Molts temen que s’encengui un foc que acabi destruint la idea d’Europa. No conec prou el tema català. Però al Regne Unit hi va haver una votació i ara el país s’està desmuntant. És important calibrar les conseqüències econòmiques quan es prenen decisions. Si Catalunya quedés aïllada, potser la situació seria pitjor».

FABULÓS REPARTIMENT / Li encanta interpretar Chénier, un rol que broda. «Si no canto més aquesta òpera és perquè es programa poc, fins i tot a França. Requereix un sòlid repartiment». En aquest sentit va alabar la qualitat dels seus col·legues al Liceu, la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky, que debuta en el rol de Maddalena, i el baríton malagueny Carlos Álvarez. I destaca la fidelitat historicista d’aquesta producció de la Royal Opera House de Londres, amb posada en escena de David McVicar. «És una obra meravellosa i més amb aquest repartiment fantàstic. La veu de Sondra i la meva encaixen molt bé, i Carlos Álvarez ha sigut tot un descobriment».

Encara que ha interpretat estils molt diversos per evitar ser encasellat, es declara fan d’aquesta òpera verista. «El repte és no deixar que et superin les emocions. Hi ha ira, tristesa i passió, però no has d’exagerar. T’has de dosificar, però perquè els teus sentiments arribin has de viure i disfrutar la música».

Considera «inacceptable» no haver cantat una òpera a Espanya abans, cosa que justifica al·ludint a la seva atapeïda agenda i a la necessitat d’actuar en altres llocs per fer carrera. «Els escenaris internacionals clau són el Met, el Covent Garden, l’Òpera de París, la de Viena i la Scala de Milan. Em diuen que sent alemany hauria de cantar més a Berlín, però crec que Munic ara està en el top alemany», afirma el cantant bavarès de 48 anys.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Respecte al seu ampli repertori, explica: «No puc cantar sempre el mateix. Per mi, la música és una cosa viva: necessita passió i sentiment. Quan experimentes les coses i les expresses amb sinceritat a través de la teva veu connectes amb el públic de forma natural». Però no li interessa aventurar-se en la música contemporània. «No entenc l’òpera moderna. Som defensors d’una antiga forma d’art, aquesta és la realitat. I encara que és interessant que hi hagi estrenes, tret de comptades excepcions les òperes creades després de la segona guerra mundial han sigut excessivament complexes, sofisticades i especialitzades per al públic mitjà».

I, sense por de la polèmica, va afegir: «En realitat és un malson per a tothom, incloent-hi directors i cantants».