Wim Mertens, música contra l'autoritat

Wim Mertens ha retrocedit en el temps, fins al segle III abans de Crist, i més enrere encara, exactament 160 milions d’anys, per qüestionar a través de la música el paper d’Europa, un continent i un cos cultural que «ja no poden presentar-se a si mateixos davant el món com la norma, l’estàndard», opina aquest compositor belga, destacat des de fa quatre dècades en l’avantguarda i el minimalisme. La seva nova obra, els tres compactes de Cran aux oeufs, que reuneixen el mateix nombre de peces publicades inicialment en discos individuals, el porta de tornada avui a Barcelona, en format de trio (Barts, 21.00 hores, festival Guitar BCN).

El títol del treball està agafat de la platja de pedres arrodonides «com  ous», situada al nord de França, i que constitueix «un dels enclavaments d’interès arqueològic més antics d’Europa, originari del juràssic», explica el músic, que diu que aspira a captar en les seves composicions «l’esperit de l’època, el que està en l’aire». Per a això, situa cadascun dels tres discos en un període diferent.

Enfonsant arrels en la història, el compacte que el tanca, el tercer, recupera la llegenda de la reina macedònia Berenice, que complint la seva promesa es va tallar la cabellera després que el seu marit, Ptolemeu, tornés il·lès del combat en terres sirianes i que, després de dipositar-la en un lloc sagrat, «va desaparèixer rumb a una constel·lació d’estrelles», explica Mertens. El segon parteix de la batalla d’Accio (Grècia), i la sevaprotagonista és Cleopatra, última reina d’un antic Egipte que era «símbol d’opulència». I el primer situa el focus a la Brussel·les actual. «És un esquetx de la capital avui considerada el símbol d’Europa».

Mertens parla més d’esbossos que d’obres enteses com a creacions definitives «perquè Europa afronta una crisi de valors i la música ha d’estar relacionada amb l’època», estima. I ens ve a dir que el Vell Continent és una espècie de balneari que reposa sobre un terreny volcànic. «El dia que vaig començar a donar entrevistes amb motiu del primer d’aquests discos va ser quan Palmira va volar pels aires. Per això els esquetxos són peces que no estan tancades, no són estables», argumenta el músic. I les noves realitats han d’imposar altres formes de música. «Adoro la música de Mozart, però no és la que necessitem avui. Necessitem una música nova i que sigui massiva, popular».

Entre Europa i Amèrica  

L’art i les evolucions estètiques, en fi, com a reflex del seu temps, i per això després de la segona guerra mundial van sorgir músiques instrumentals «abstractes, com el serialisme i el postserialisme», apunta Mertens. «No es podia confiar en la veu i la música havia de ser calculada, controlada. No hi havia opció», reflexiona.

Però l’aparició de John Cage o La Monte Young, a l’altre costat de l’Atlàntic, va portar altres paràmetres. «Van marcar una distància i van permetre crear alguna cosa nova que va influir en la meva generació», diu. De tota manera, al principi li va costar més, diu, arribar al públic del seu país que al d’Itàlia, Espanya o Mèxic. «És perquè la influència de la música de Stockhausen, Berio o Boulez havia sigut molt forta al cor d’Europa».

Mescla d'audiències  

Notícies relacionades

El TSJC absol Lluís Puig de desobediència per no entregar les obres d’art de Sixena el 2017

La intel·ligència artificial del BSC embarca a Vueling

Àlbums dels 80 com Usura (sota el nom de Soft Verdict) o Maximizing the audience es van publicar a través del segell independent Les Disques du Crépuscule, orientat al pop i el jazz experimentals, que va llançar veus sinuoses com Anna Domino o Isabelle Antena. 

¿Un públic més receptiu que el clàssic? «Era el principi de la mescla d’audiències, en què els estàndards rígids s’anaven relaxant», indica Mertens, que ja en peces com Multiple 12 va defensar una música «horitzontal, sense formes jeràrquiques», apunta. «Vinc d’una tradició francoflamenca, ¡nosaltres vam inventar la polifonia els segles XIV i XV!». S’acull a aquesta idea per afirmar que avui «la gent, nosaltres mateixos, ja no acceptem l’autoritat perquè sí», si bé això comporta exercicis de tensió interna. «Per trobar-te a tu mateix has de passar períodes de lluita i de conflicte».