Mercè Cuartiella: microcosmos de barri

En només sis anys, M. Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964) ha passat de ser una escriptora poc coneguda a guanyar el Premi Llibreter 2012 amb la novel·la Germans, gairebé bessons i el premi Mercè Rodoreda 2015 amb els contes de Gent que tu coneixes. El 2014 va publicar la novel·la L’afer marsellès, i ara acaba d’aparèixer Flor salvatge.

Aquests quatre llibres tenen en comú una quotidianitat contemporània –amb tocs vintage– convulsionada per incursions delictives que posen a prova els vincles personals, i en particular els familiars. Flor salvatge és un pas més enllà en aquesta direcció. En les primeres pàgines trobem un microcosmos de barri (bar centrípet, veïnes sol·lícites, passat compartit) centrat en una dona de quaranta i tants anys que viu sola i que està a punt de perdre el pis i la feina en una carnisseria. Mentrestant, inicia relacions amb un repartidor bàltic i comença a treballar en una botiga de roba. Entra en acció, llavors, l’amo, un avi de passat tèrbol que es prolonga fins al present. Poc després, una mort accidental posa els personatges al límit i els porta a revisar les seves vides.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

El més peculiar de Flor salvatge és l’ordenació temporal. Cadascuna de les parts s’inicia amb una escena que no acabem d’entendre fins que no hem llegit els capítols següents, on les línies del temps s’intercalen i es ramifiquen. A aquest recurs s’hi afegeix la dilació sistemàtica, ja que les escenes s’allarguen amb comparacions i reflexions del narrador, de manera que al final el lector es convenç que l’important no és saber com s’acaba la història sinó disfrutar del trajecte. En aquest sentit, el llenguatge no és nu i funcional, sinó que adopta aquí més protagonisme que en llibres anteriors.

 El barri de la ciutat innominada no és gaire diferent del de la pel·lícula Amélie, encara que l’amplitud de malucs de la protagonista es correspongui més aviat amb Adele, la cantant. El resultat és una novel·la d’antiherois, sense glamur, que es podria desenvolupar anys enrere –en els inicis de la gentrificació– en un barri en què predominés una classe mitjana envellida i quan les xarxes socials eren encara de carn i ossos. En aquest sentit, no és casual que la dedicatòria inicial es refereixi a «un món que ja no existeix».