Roger Mas: "Amb les teves cançons vols que t'estimin"

Després d’un disc a veu i guitarra, Irredempt, molt ben rebut pel seu públic, Roger Mas obre una mica la paleta de colors instrumentals a Parnàs, una obra en què no firma els textos sinó que adapta poemes de diverses èpoques, des d’anònims populars fins a contemporanis, passant per Maragall i Martí i Pol. El presenta amb el seu nou format de quartet aquest divendres a l’Auditori (sala 2), dins de Barnasants.

–¿Què uneix tots aquests textos?

–Que quan els estava llegint se m’apareixia una música. Perquè de poesia que m’agrada n’hi ha molta i de molts altres autors. També em va passar quan vaig adaptar Verdaguer a Les cançons tel·lúriques.

–La seva carrera es caracteritza per no repetir esquemes. Aquí treballa amb un quartet.

–El meu treball és distreure’m. Després de complir els 40 ja disfruto de la comoditat, de trepitjar el terreny que domines, i que a la vegada hi hagi alguna cosa que t’hagis de treballar, equivocant-te i tornant-ho a intentar. En la part d’experimentació en aquest cas hi ha els instruments de corda i vent de Míriam Encinas Laffitte. Però la consigna era fer un disc còmode.

–¿No sona complaent això?

–¡Fer un disc còmode, sense estridències, és un repte! Raül Garrigasait em va dir una vegada que la diferència entre Mozart i Haydn, genis tots dos, és que Mozart agafa l’oient per les solapes i li diu «mira el que sé fer», mentre que a Haydn tant li fa què pensis d’ell. Amb el temps estic començant a disfrutar de Haydn. He volgut fer un disc que puguis posar de fons sopant amb els amics.

–Però els textos demanen atenció.

–Les obres que més m’interessen són les que presenten tots els nivells possibles de lectura. El repte era fer un disc fàcil però que seguís sent interessant.

  

 

–La cançó elegida com a senzill, i que obre el disc, és Jordi

–Sí, és molt antiga i n’hi ha com 200 versions diferents. Al segle XIX va quedar recollida en un llibre anomenat The child ballads. La versió més coneguda és la de Joan Báez. Parla d’un pobre noi que és bastard, té sang reial, i el seu privilegi és que el pengen amb una cadena d’or, tot i que el pengen igual.

 

–Una cançó que qüestiona la justícia i es titula Jordi

–Aquest disc fa dos anys que està pensat i que hi treballem. Les cançons estaven decidides des del primer moment. 

–Hi ha quatre textos de Martí i Pol,  que és un autor que no associaríem al seu món.

–Són poemes de joventut i que vaig adaptar fa molt. Martí i Pol és com Mark Knopfler, que, com em deia una vegada el guitarrista David Soler, està sobrevalorat pel públic i infravalorat pel gremi. A Martí i Pol el van envoltar unes circumstàncies que van dificultar que la gent pogués llegir-lo netament. 

–¿Quines circumstàncies?

–Que se’l fes poeta nacional. Li anava una mica gran. La seva malaltia també va generar una compassió, una pietat, que confon. Després, Llach el va sobreexposar. No són coses dolentes, però sí circumstàncies que contaminen el lector de poesia, que ja no està llegint un poema perquè allà hi ha un personatge. Llegir netament Martí i Pol es farà d’aquí uns anys, quan se’l tracti com el que és, un gran poeta.

–Amb la seva radicalitat, Irredempt va reforçar els llaços amb el seu públic. ¿Veu Irredempt Parnàs 

–És reconfortant veure que quan més radical m’he posat, el públic ho ha premiat. I, és clar, si m’ho passo tan bé acostant-me al pop-rock com sent més cantautor, veient que al públic li agrada més això, doncs vaig per aquí. Perquè amb les teves cançons el que busques és que t’estimin. És com quan estàs amb la teva dona al llit: ¿què prefereixes, tocar-la aquí o allà perquè a tu t’agrada, o que es posi calenta? A tots ens posa calents que els altres es posin calents.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

–¿La relació amb el públic, com un vincle d’amor?

–¡És clar! En la música, es pensa que acontentar el públic significa vendre’s, i no és així. És una relació com la que tens amb una persona que estimes. I si tothom està més content, tot surt millor.