Roger Mas, en el seu jardí de les delícies

La personalitat que Roger Mas imprimeix a cada text deixa una empremta tan profunda que els que hagin escoltat Parnàs associaran per sempre aquells poetes amb la seva veu i el seu món de sonoritats. Una sensació que es fa més viva si és possible després de  recitals com el d’aquest divendres a l’Auditori, sala 2 («la que sona millor i a més us tinc aquí al voltant»), on el cantautor va presentar l’obra en el marc de Barnasants.

    

Mas assumeix sense embuts aquesta categoria, la de cantautor, i aprofundeix cada vegada una mica més en l’oceà de subtileses que cobreix l’aliança d’harmonies, textures i versos. Un art de la cançó que, a Parnàs, se serveix de textos aliens, del jardí dels poetes, que poc tenen en comú més enllà del fil invisible de la música imaginada que va créixer al cap del trobador.

    

Peces que van sonar en la seva integritat, començant per Si dolce ‘e ‘l tormento, música de Claudio Monteverdi, i entrant en el Miquel Martí i Pol més juvenil pel vibrant carril de Les clares rutes, alçada sobre el majestuós piano de Xavier Guitó i el contrabaix d’Arcadi Marcet. Una altra cançó per incloure al grans èxits del futur, tocada per l’aura màgica de la flauta de Míriam Encinas Laffitte, instrumentista que ha aportat nous colors i insinuacions anímiques a l’univers de Mas, i que va acompanyar altres cançons amb el llaüt oriental anomenat dilruba.

MÍSTICA I TEXANS

Parnàs no és un promontori inaccessible i també inclou autors de carn i ossos que tenim molt a prop. Com Toni Gol i Antoni Vidal, poetes en samarreta i texans, que van alçar la veu compenetrant-se amb les parcel·les mentals obertes per les cançons. Perquè les composicions de Mas solen sortir del pentagrama i constituir una realitat paral·lela: allà va estar, a la segona part del concert, el cicle que va conduir d’Al·leluia a Capfoguer, i aquelles Ruïnes d’Empúries de desenllaç psicodèlic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

    

Mas va combinar aquest material, incloent-hi la desarmant Jordi i el festí popular final de Borrasqueros de Canalda, dues peces més que han vingut per quedar-se, amb cites a Irredempt, incursions tel·lúriques (Caminant, Plus ultra) i repesques d’altres fites com El dolor de la bellesa, amb el seu sardanisme psicòtrop. Repertori que apel·la a l’amor sublim i a la tenebra, com correspon a aquest jardí de les delícies al qual ens convida el cantautor de Solsona.