Kylie, en la intimitat de Bikini

La idea d'un concert de Kylie a Bikini podia crear, al principi, un cert desconcert. ¿On cabran els gladiadors romans i les ballarines dels set vels? ¿Hi haurà sortidors d'aigua? ¿Com es fa un concert íntim amb un repertori basat en l'electro-pop absolutament ballable?

Però és que el 2018 Kylie ha volgut fer un desviament, i el que presenta en aquesta minigira (de només cinc concerts, el de BCN el tercer després de les dates de Londres i Manchester) és el seu disc inspirat i gravat a Nashville, Golden, previst per al 6 d'abril. Tampoc és que ara soni a Johnny Cash. En els millors moments, recorda més la Taylor Swift de l'època Red, a cavall entre les arrels vaqueres i el pop amb vocació massiva. En altres de més discutibles, els híbrids country-EDM d'Avicii.

Si el prospecte d'un concert de la Minogue a Barcelona per a uns quants centenars de persones (l'aforament era de 800 a Bikini) us sembla insòlit, sapigueu que hi ha un precedent: el 2004, la diva australiana va oferir una actuació privada per a Deutsche Bank a l'edifici de l'antic casino de Sant Pere de Ribes, davant una audiència limitada a 700 persones.

Al de Bikini hi va poder accedir qualsevol fan amb possibilitats de gastar-se 85 euros (més despeses) en l'entrada i, per descomptat, rapidesa de pistoler amb ratolí i teclat. 

Espectacle humil

L'aparell escènic d'aquesta gira cabria en qualsevol bar o cafè country'n'western de Nashville: es redueix a cinc músics, dos coristes i una K lluminosa envoltada per un cor al fons de l'escenari. Kylie no va saltar a l'escenari amb plomes, sinó amb un senzill conjunt double denim. Va ser el seu únic model per a tota la nit.

Oportunitat per concentrar-se en el deliciós timbre agut de l'artista, que no va desafinar ni una nota ni va recórrer a pregravats vocals: molts rapers nacionals podrien aprendre d'ella. Les primeres cançons, Golden i One last kiss, estan lluny de ser clàssics, però Raining glitter és una delícia d'exultant tornada disco. També semblava deliciós el lamington (pastís típicament australià) que algú del públic li va regalar just després.

"En tocarem algunes d'antigues que potser no us espereu", va dir Kylie al principi del concert. Molts portaven la setlist de casa, guardada al mòbil. No va ser tanta sorpresa que rescatés les últimament poc tocades Breathe i Put yourself in my place, aquesta última en versió molt acústica; també Hand on your heart va sonar sense beats, més a prop de la versió del disc orquestral The Abbey Road sessions (2012).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La ja prevista versió d'Islands in the stream, amb Kylie com a Dolly Parton i el guitarrista Big Luke com a Kenny Rogers, va tenir un encant indiscutible; és difícil espatllar un tema així. No obstant, a la sala es començava a palpar una certa frustració per l'abundància de mitjos temps. Després d'un breu assalt (en aquest cas per sorpresa) a Wow, va arribar l'hora de The one, i alguna cara es va allargar davant el que semblava una presa baladística. Falsa alarma: al segon fraseig, un bombo com una catedral.

Una exultant All the lovers, l'híbrid country-afro-pop Stop me from falling i, sobretot, el recent single Dancing van donar pols hedonista a una recta final amb extra de confeti daurat i la bola de miralls en marxa. Kylie no va oblidar avisar d'una futura gira "lleugerament més gran". Per a alguns, el més gran devia ser estar tan a prop seu durant aquesta hora i quart.