Barceló vist per Barceló

El 1996, Josep Palau i Fabre (1917-2008) se’n va anar a Artà (Mallorca) a conèixer el pintor Miquel Barceló i visitar el seu taller de ceràmica. El fascinava la capacitat creativa de l’artista, així com també la seva facilitat per a l’experimentació. La connexió entre els dos creadors va ser instantània, encara que poc o molt devia ajudar a la distensió la iniciació del poeta en el consum de marihuana. Sí, Palau, amb 80 anys, no va rebutjar el porro que li oferien i entre calada i calada els dos creadors van parlar d’Antonin Artaud, que a més a més de prendre peiot va ser un trobador del gust de tots dos. I de Picasso, una altra figura admirada pels dos artistes. De manera que de la trobada va néixer una amistat; el descobriment per part de Barceló de la poesia «admirable, nova, fresca» de Palau, i el desig de Palau d’exposar l’obra de Barceló a la seva fundació. L’hi va demanar diverses vegades, però l’atapeïda agenda del mallorquí ho va fer sempre impossible. Fins ara..

'Els Grius' (2003), regal de Barceló a Palau i Fabre. 

En el centenari del naixement del poeta, l’artista ha desplegat tota la seva generositat: ha realitzat el logo de l’Any Palau i ha prestat 68 peces, fins al setembre vinent, que han arribat a la Fundació Palau directament de la seva col·lecció particular, la que custodia a l’estudi de París. N’hi ha una més, un regal que el pintor va fer al poeta l’any 2003 quan Palau, veient que la mostra no arribava mai, va decidir comprar-li cinc obres i Barceló el va correspondre amb l’obsequi d’una aquarel·la dedicada. La selecció l’ha fet el mateix artista i compta amb peces de tres dècades: des del 94, la més antiga, fins a un quadern que encara està per acabar, i reuneix diferents tècniques i temàtiques, fins i tot alguns retrats realitzats amb lleixiu poc o gens vistos per aquests verals.

No en va l’última exposició de Barceló a Catalunya va ser el 2010. Així que un passeig fins a Caldes d’Estrac, seu de la fundació, sembla gairebé obligat. Obligat perquè vuit anys sense tenir una exposició d’un dels artistes més internacionals del país és molt temps i perquè la mostra és un petit compendi de l’univers del pintor. Evocador per als seus seguidors i revelador per als que ignoren el seu treball. «Els que no coneixen Barceló poden fer-se una idea molt clara del seu particular món creatiu i de les tècniques que utilitza, a més a més de la gran expressivitat que mostra en les seves obres i també de la seva intuïció artística». Paraula de Maria Choya, directora del centre. El perquè del títol té molt a veure amb els dos creadors. Pregon desig, escollit per Barceló, a més a més de ser el final, invertit, d’un poema de Palau (L’aventura), evidencia les moltes ganes que sempre va expressar el poeta per la mostra i el desbordant anhel creatiu que pintor i escriptor van compartir. Tinc fam, molta fam va escriure Palau en un altre dels seus versos, que no és sinó l’expressió del desig de crear: «Tots dos es reconeixen en aquesta intensa necessitat», apunta Choya. Una cosa que també els lliga amb Picasso, un altre nexe entre Palau i Barceló. El primer va dedicar gran part de la seva vida a l’estudi del malagueny; per al segon és un referent a emular. 

Pregon desig, a més a més, suggereix un dels molts universos de Barceló: les profunditats marines. El pintor és un gran aficionat al submarinisme i a retratar tot el que amaga el fons de l’oceà. Això explica el gran pop que obre l’exposició. 

'Aubergines 4' (2009), peça realitzada amb tèrmits.

Un animal que el pintor admira profundament per la seva gran memòria i amb el qual el mallorquí s’identifica. L’exposat, a més a més, té la característica d’haver sigut pintat amb les dues mans amb la idea d’utilitzar els dos hemisferis, i d’haver sigut realitzat com a experiment de descompressió mentre realitzava la cúpula de l’ONU. 

A partir d’aquí, l’exposició desplega tots els universos de Barceló. El de l’experimentació amb tèrmits. Unes obres plenes de matèria: múltiples capes de paper que l’artista posa a l’abast d’aquests insectes perquè participin en l’obra, després la intervé, i tant poden sortir bodegons com paisatges de Mali. I el de l’experimentació amb lleixiu, uns retrats que ningú sap exactament com elabora però el resultat que aconsegueix és, com a mínim, inquietant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La temàtica de les obres escollides també és rica i variada. Hi ha els autoretrats, omnipresents en tota la trajectòria de Barceló: dos inèdits i un múltiple amb la peculiaritat que inclouen or, material poc usat pel pintor. Mali, amb unes immenses i acolorides aquarel·les d’apunts al natural, i els esbossos que fa per a la seva mare: Barceló dibuixa i la seva progenitora els broda, per a l’artista són creacions de doble autoria.

El final queda reservat per a l’erotisme, un altre punt que Barceló i Palau compartien a l’incloure’l en les seves obres. Tres gravats, dels més explícits, de la sèrie Pornogràfica que formen part de la sèrie Lanzarote (àmplia en temes i peces) tanquen l’exposició. Una mostra que Barceló encara no ha vist (està treballant a Tailàndia), però que veurà. Se sap que a l’artista li agrada veure tots els seus projectes. Se l’espera a l’estiu.