Éric Vuillard: l'ou de la serp

El més pertorbador d’aquesta extraordinària novel·la no és la seva capacitat per desentranyar els orígens de l’expansió del nazisme, sinó reconèixer-hi els patrons de comportament de la Història, fent-nos imaginar que la reunió d’empresaris alemanys que va fer possible la victòria del PSD es pot estar celebrant en un altre país, en una altra sala de reunions, amb altres cares rodanxones i encorbatades, mentre vostè llegeix aquesta crítica. No només es tracta d’invocar, una altra vegada, la banalitat del mal o escoltar els rovellats crits del pèndol de la Història, sinó d’entendre que les catàstrofes socioeconòmiques es gesten en despatxos que segueixen obrint-se amb la mateixa clau, i que l’ou de la serp ha bategat, batega i bategarà en la pròpia condició humana.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

«Mai cau dues vegades en el mateix abisme. Però sempre cau de la mateixa manera, amb una barreja de ridícul i de pànic». En efecte, moltes de les situacions que narra Éric Vuillard a L’ordre del dia, flamant premi Goncourt 2017, desperten el terror que provoca l’absurd. És interessant des d’un punt de vista literari perquè, recollint anècdotes col·laterals o que semblen prescindibles, l’escriptor francès fa pensar al lector que són inventades, quan totes procedeixen d’una exhaustiva investigació documental. Vuillard es dedica a explicar-nos l’anschluss com si fos una successió de trobades trivials i digressions estratègiques protagonitzades per titelles febles i miserables, que amb la seva incapacitat per dir no –o la seva facilitat per dir sí, per covardia o egoisme– van facilitar el camí perquè els tancs de Hitler, que van travessar més que ranquejants la frontera austríaco-alemanya, anunciessin la solució final. Fan autèntica por –una por que es congela en un somriure d’incredulitat– el memorable retrat de Schuschnigg, canceller d’Àustria, «el petit dictador que Hitler tiranitza», les seves mans suades durant la trobada amb el führer, les elevades converses sobre Anton Bruckner que manté amb el que serà el seu ministre de l’Interior interposat pel Tercer Reich, i el dinari protocol·lari entre Ribbentropp, ministre d’Exteriors nazi, i el primer ministre britànic Neville Chamberlain, amb el primer dilatant l’esdeveniment amb una intranscendent conversa sobre tennis perquè els flegmàtics anglesos triguin més a reaccionar davant el so sord de les botes nazis trepitjant territori austríac.

Estil precís

Amb brevetat exemplar, Vuillard demostra que no hi ha temes esgotats, sinó literatures caduques. En la seva singular manera d’abordar la recreació històrica practica un estil precís, d’alta volada poètica, que utilitza els fets, les dades, les vides i les morts, les condemnes i els suïcidis, per transfigurar-ho tot en una mena d’assaig sobre el present que, malgrat que està fora de camp, batega com una profecia a punt de complir-se. Mai es té la sensació d’assistir a una barroera dramatització de la Història, perquè la bellesa de la prosa transforma l’objectivitat del passat en una meditació sobre la responsabilitat moral que té la ficció contemporània amb la realitat de qualsevol època. La Història no forja l’estil, més aviat al revés: en la forma hi ha el compromís ètic, l’estil és l’home.